RETALLS DE
PENSAMENTS...
Com dir-te com és
de gran la serenor
quan sense voler,
t’hi aboques al cor
d’aquell, al qual
t’estimaves i, enllà
només t’hi trobes
què un grapat
d’encenalls
agonitzant...
Com d’insensat
pot arribar a ser-hi
el voler fer
renàixer les flames des dels
branquillons cendrosos,
quan de cop i volta, els carbons
candents, s’hi converteixen en polsim.
Quina banalitat més gran, voler
fer de les estimes un volcà fulgurant,
quan ja hi naveguen per sobre
de la mar amb envelats compartits.
Un sentiment d’aigua no n’és el
mateix que un sentiment de foc;
el primer, solca el turquí, llisca
per sobre de les escumes blanques,
ja fa el seu recorregut;
l’altre, n’és l’inici d’alguna cosa
que tanmateix no ha adquirit
la seva forma i, que en té tot un camí
per flamejar...el qual haurà d’
anar configurant-lo, de mica en mica.
El meu, n'és un sentiment de terregam
què amb l'ajut de les ventades, hi vol
excavar clots al fons de la gleva,
extreure a la llum éssers amagadissos
i, mostrar a tothom què a les profunditats
del nostre planeta cohabitem <ens>
de llum i, <ens> de foscor.
Malgrat tantes incredulitats, voldria
marxar per un temps als espais on
els fanals tot ho enllumenen de bondats.
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada