A LA MATINADA...

A LA MATINADA..!


A la matinada, asseguda per
sobre de la gespa,
entre els primers
raigs llumeners, un figura es
dibuixa, molt a poc a poc,
sobreeixint d’entre les obagues.


Aixecada del terra amb intenció
de fugir-hi, unes mans de brillantor m’assosseguen d’inquietuds..


Paraules tendres m’aconsellen
què m’hi quedi:


“ No n’has d’atemorir-te,
encara que res no hi puguis entendre, qualsevulla cosa, obeeix a un ordre determinat”


I, jo que sempre he afermat que la vida no en té de sentit...!


I, romans amb un cor accelerat
al davant d’un esfinx mig
invisibilitzat, que el declama
mots harmònics i, és aleshores,
quan somrius, amb un cos tremolós, doncs aquell ésser, en té la facultat de estremir-te.


De llavors ençà que decideixis
que te l’hauràs d’escoltar..


De retorn a la llar, et segueixes
qüestionant qui era aquella
criatura estranya, com davallada
des de l’astre Sol, que tan sols volia injectar-te una mica d’esperança.


En obrir la porta de casa, creient
que ningú no hi hauria,
empremtes de peus diminuts
entapissen les murades de la casa.              


Avui, sembli ser el dia de les
sorpreses,
de les aparicions i,
de tot allò que mai no t’ho haguessis cregut,
malgrat que t’ho hagués jurat
la criatura més cabal del món...






Adela Payá i Prats