QUI ERA...?

QUI ERA...?



En endevinar el significat
de les actuacions adormides,
un querubí li’n va mostrar
qui era ell.


Amb ropatges de camuflatges
hi va recórrer terrenys eixorcs
i, enllà hi va contemplar deserts
de l’ànima, d’aquells que hi fan
rellucs entortolligats.


Retalls del cor el duien pels
viaranys estèrils i, en no poder
expressar cap emoció, s’hi va
ensinistrar amb els estris
dels arravataments.


Amb el seu casc de víking,
s’arrossegava pel terra i, amb
les seves cornamentes sobreeixint des del seu capell, llaurava la terra de mica en mica.


Un escorpí al dessota dels
terrossos, el seu fibló li n’havia
inoculat i, aquell pagès del tot
enfollit, s’hi havia esdevingut
un monstre.


Com diantre a les nits, s’hi passeja atemorint a tothom, i des de les seves úrpies, uns bonys hi fan esclats de verins, que llança a sobre del terregam.


Natura morta és el paratge
on s’hi està, només uns fruits
clapejats de moradencs el nodreixen de més i, més evanescències per tal d’agrandir la seva maldat.


Acompanyat pels seus servents:
uns ninotets ben negres i, peluts, emmetzina els camps
amb llavoretes transgèniques i, el petit àngel, força espaordit,
ha marxat per sempre.







Adela Payá i Prats