EL QUÈ JA SAPS I, NO VOLS...
No n’és un
<jo> dient: t’estimo
ni tampoc n’és un
<tu> murmurant:
et vull.
N’és un
<nosaltres> estimant-nos
al mateix temps,
sense paranys
ni frivolitats..
sense obstacles
ni palissades.
Un
<nosaltres> enaltint l’amor
a cada passet, cercant el millor
per als dos, entapissant viaranys
de dolces paraules, què a la Terra
la facin ensementar de moltes
poncelles.
No n’és una traiduria a cada
instant, agafant perxes d’unes
altres pellofes i, provant-te-les
a sobre teu.
N’és més gran que totes aquestes
ximpleries, n'és estimar des del
centre de la nostra ànima,
és donar-ho tot perquè si, i potser
de vegades, a canvi del no res.
No és esperar què l’altre et regali
el que tu desitges, és oferir-te
tot tu sencer, com una ofrena
del teu ésser amorosit.
No n’és una conveniència;
neix de dintre nostre, com un clam,
com un ímpetu, com una eclosió,
com un efluvi, com una torrentada,
com un volcà.
Tu, estimat, encara segueixis
arrelat ben al fons de les grutes.
Ni tan sols te n’has atrevit
a dibuixar-te’n ales de paperassa
al teu darrere.
Encara n’ets com una mena de
bulb sota el terregam.
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada