FENT DE MANOBRE...

FENT DE MANOBRE...! 



Dia rere dia, li llevo les 
rajoletes al firmament.


M’hi aboco enmig dels túnels
de fosquedat i, el teu nom
el pronuncio de mil formes
diferents.


Hi sóc com un martell,
atabalant-me
el cap a poc a poc.
Em miro a l’espill
i, el meu crani s’ha
esdevingut com una mena
de polp...Dels meus bonys
creixen tentacles amb
ventoses.


Em precipito al buit i,
quedo suspesa
entre danses mortuòries,
si per descuit, em desenganxo, hi restaré tota esclafada 
contra els roquissars.


Amb els estris que qualsevulla
cosa desvetllen, li n’he fet més
enclotats a l’eteri,
des d’on ara mateix,
uns bitxos amb resemblances
de panderoles,
s’hi despengen amb voracitat.


En escridassar el teu apel·latiu,
el meu cos ha quedat encuirassat
pels insectes d’atzabeja i, en veure’m, n’era a dintre d’un taüt de fusta corcada.


Trigaré una eternitat en desenrajolar les teulades 
cèliques; en som presoners 
de les estances del moment.


Amb veu rogallosa,
les meves cordes vocals s’hi neguen per seguir recitant els mateixos mots..


Deixa’m abans que res, 
què plori una mica, 
què escridassi la meva
angoixa,
què em desfaci dels llaços,
que potser encara em tenen cenyida a tu.
Deixa’m que m’abraci a les tendreses què un jorn ens
varen junyir.

Tan gran hi va ser l’abandon,
tan ampla la crueltat, 
dels qui van dissenyar aquest 
món funest,
que ja em sento com
una bocinalla esblaimada.


Col·loca’m amb el teu mandró
i, dirigeix-lo envers la cúpula
celest, fes que hi travessi els forats, i, tal vegada, sí n’hi ha de sort, pugui vagarejar pel Cosmos per eons de temps.





Adela Payá i Prats
              🚀