DESESPERANÇA...

                       

DESESPERANÇA...

Vas fent camí a poc a poc

com tothom;

el que no imaginaves mai,

és què ja des del principi i,

a meitat del teu recorregut

et sortiren tants borinots què

de tant en tant, volguessin

impedir-te el teu avanç.

I, ací es troben en primer lloc,

els qui t’apallissen, perquè essent dona,

potser, tu, els hi semblis més intel·ligent

què ells:

i, aleshores: ganivetades, coltellades,

vessament d’àcids, verins, trets.

Dones eliminades del planeta perquè si.

A continuació, els qui per pensar

de diferent manera, ja volen

agredir-te’n i, fer-te’n fora del mapa.

Desconeixia que per només

existir-hi, n’hauríem de pensar

tots el mateix.

Després apareixen els borinots

de les enveges,

de les vanitats,

de les ambicions desmesurades.

És clar, que cap ni un, no

hi mira pel bé del seu proïsme.

Sí tanmateix canviéssim la forma 

de pensar, el món ja hi seria un 

altre de ben diferent.

Però no....Te n’has de defensar

dels cruels,

dels venjatius,

del gelosos que hi són un fum,

dels sapròfits,

dels que només hi pensen amb ells,

dels destrossa vides,

dels opulents i,

dels que hi treballen contra

els humans.

També dels mentiders.

Tota una vida fugint

d’aquests macabres.

Quan te n’adones has de cuirassar-te’n

i, protegir-te’n de tots ells,

o ben bé, sucumbir-hi en l’intent

de ser-hi tu mateix.

Després et fas la pregunta de torn:

Com m’he atrevit a dur-ne a aquest

indret, què més bé hi sembla l’infern,

a unes criatures innocents,

que vés a saber com podran sobreviure

en un lloc tan esquizofrènic...!

On és l’amor...?

Adela Payá i Prats