JA ÉS MASSA TARD...

UN NENÚFAR

                                   

JA ÉS MASSA TARD...

No m’estimo gens ni mica

aquell ramader de flors

que les arrenca del seu setí

esmunyint-les sense tendror.

Ja les florades emmusteïdes

sense cap ni una delicadesa

hi són llançades per sobre del terris,

i, amb les soles d’unes sabates

ben embrutides,

se les acaba per calcigar.

M’estimo al meu amic què

als vespres hi ve a per mi    

i, agafats de les mans recorrem

camins emplenats de floridures,

al seu recer, s’asseiem i, contemplem

com creixen i, com ens parlen.

L’amic les bateja a totes elles

amb els seus apel·latius en llatí

i, em fa gràcia la seva saviesa

tan il.lustrada.

En retornar a la llar, 

tots dos plegats,

endevinem càntics que solfegem

a duet pels viarons de pedra,

i, als còdols del rierol, els esmolem

amb pètals de colors lilàs.

No m’estimo gens ni mica

aquell ramader de flors què

en trepitjar-les ja s’hi sent

satisfet de les seves malvestats,

fent elogis d’ell mateix a

cada segon, amb un to de

vanitat vergonyosa.

Com a dona de l’Est mirant

a l’Orient, en direcció 

als jardins Babilònics, 

m'embadaleixo sotjant 

a aquest ésser dolç,

perfumat amb essències

cèliques i, ulls calidoscòpics,  

que ha après a respectar

totes les flors i, què a més a més,

a la seva estimada, la duu

tostemps a dintre del

seu cor, com nenúfar esplendorós.

Res de amaneraments,

l’amic de l’espai, amb ulls de sagetes

cristal·lines, sap molt bé, què

quan s’estima de debò, no hi

tenen lloc les galivances.

Ell, és camperol d’un sol estel...!

A capa i espasa el defèn...!

Adela Payá i Prats