LLETANIA DE PRECS...
Fes-me un lloc a
recer teu,
necessito el teu
consol,
no trobo
l’harmonia per
a viure en pau i,
encalmada.
Naixem, potser,
amb cos
de llum i, al
llarg del temps
quedem emboirats,
entenebrits;
les nostres
lluminàries
ens les han furtades,
fins a restar
ben ensopits.
Murmura’m
paraules tendres
i, dolços
vocables d’amor,
què a la meva
vida hi facin
inaugurar corriols
per endevinar.
Com hauré
d’espolsar-me aquesta
tristor què em
corca l’ànima,
què m’ennuvola el
cor més enllà
de tot el que
imaginava.
Un seient per a
pensar, per a
descobrir on s’hi
troba el millor
per a tothom;
un sòl colrat de
gespa, on en mirar
per sobre de
l’èter, nous mots
apareguin amb
tinta de núvols.
Fes-me un lloc a
recer teu,
cobreix-me de
centelleigs
i, deixa’m que
recolze el meu cap
a sobre del teu
muscle;
avui, no vull
estar-me’n a soles.
N’estic esgotada
de vessar
llagrimons i, ja
no em delecto
per viure
embriagada i, mullada
per les tristors
acumulades.
Apropa’m aquella
tovallola
per poder eixugar-me’n
els
plors....I
acompanya’m a veure
com surt la Lluna
des d’aquella
petita serralada tan esponerosa.
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada