EL QUÈ JA NO HI POT
SER...!
No em complau el teu món
de plastilina, on qualsevulla
cosa no neix del cor,
sinó que més bé,
n’és una vana exposició
de les paraules esgrafiades,
que s’hi van quedar tan sols
a sobre dels fulls,
entre fanals apagats,
perquè mai no hi
veuran la llum.
El món de les bagatel·les i,
de les faràndules, no em complau, no hi vaig néixer
per a exposar-me com un ninot,
potser això, ja ho he viscut i,
cap cosa d’ell no em sadolla.
N’és clar que cadascú n’ha
de trepitjar pels seus camins...!
No preciso dels aplaudiments
ni dels premis, ni que em donin
un colpet a l’esquena
per a dir-me que hi sóc
el que no hi sóc.
Tampoc em delecto perquè ningú
s’hi cregui amb el dret d’imposar-me cap càstig, quan el que enyoro
n'és el millor per a cada criatura
de la creació.
De la mateixa manera què et vaig
estimar, oferint-te tot el que
hostatjava a dintre meu,
no esperava que tu, ho prenguessis
com una obligació de correspondre’m d’igual forma.
S’estima amb el que un, hi és,
amb el que s'hi duu al fons de la nostra ànima, a dretcient, que ja sabem que uns quants, no han iniciat encara, la drecera de les estimes.
Puc sentir-ne amor per tu,
malgrat la teva maldat, però no
m’estaré a recer teu,
fins que els dos no vibrem amb la
mateixa freqüència d’ona.
Seria un suïcidi compartit,
una destrucció brutal,
ajuntar-ne hui per hui
les nostres dues ànimes.
Hem evolucionat amb conceptes discrepants,
amb codis contraposats,
amb valors diferents.
Passaríem tostemps discutint
per qualsevulla nimietat.
Tanmateix, que potser que t’estimo, me n’adono que no puc estar-me’n amb una mala persona, ja saps que ho ets,
des del moment, que res no t’ha importat el fet d'instaurar sofrences al cor de qualsevol,
i, no sentir-ne cap neguit per això.
Adela Payá i Prats
😦
