PINTOR: RONALD
COMPANOCA ( 1981 )
LA NOSTRA
DIVINITAT...!
Quantes misèries de més
n’hauran d’assolir els qui
per venjança o per rancúnies,
per supèrbia i, per cobdícia,
erròniament cavil·len
què el món els hi deu alguna
cosa, o que en pensen
que ells hi són els amos de tot...?
Quants terrenys eixorcs
de ramatges i, de floracions,
n’hauran de continuar esterilitzats,
per aquells que s’ordeixen dels
pensaments més emboirats...?
Com poder desintonitzar-nos
de les energies maldestres,
quan ja n’hem volgut
desarrelar-nos d’elles,...?
Aquesta confluència, aquestes
confabulacions per barrejar-ho
tot de bondats i d’avoleses;
aquest entramat de fils contraposats,
d’anar deslligant-nos del que
detestem i, de cercar unes
altres vivències...!
Quan s’acabarà la dansa
de la mort què ens obliga
a malviure i, a ballar-la,
al so de les freqüències
sobradament malignes...?
Quan finalitzarà el feixuc viaró,
d’aquell passeig arrodonit pels
laberints sense sortida...?
Aquest envellir-nos
d’impotències,
de mai demanar-nos-en
opinió per res;
aquesta mena de nodriment
per als vampirs i, els sense ànima...!
És clar, que cap cosa no ens la varen explicar en aterrar
en aquest formós planeta,
quan uns quants banyetes
ja des de tostemps, se n’han capficat per anorrear-lo i,
enrunar-lo tot de podriments.
Però ja s’hi fa grotesc, el fet
de no poder esplaiar-nos
com volem;
de ser-ne objectes de les
decisions d’uns altres i,
no de nosaltres mateixos;
d' haver-nos fet oblidadissos
del que atresorem de dintre
nostre: els dons més apreciats,
i, més dignes de la creació.
Ens resta per tant, redimir tot
allò que hi vam esborronar i,
fer-ne evident el que duem encloscat i, ben adormit
a dintre de les nostres
cadenes d’ADN.
No n’és brossa com diuen els científics,
n’és la nostra màgia
embolcallada;
tan sols ens hem d’atrevir a
llevar-li'n els seus envoltoris i,
recuperar-ne de nou la nostra
divinitat.
Adela Payá i Prats
💥
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada