UN NOU CAMÍ...

IMATGE: INSTAGRAM

                                

UN NOU CAMÍ...

Estisores, estisoretes

de metall,

vés retallant, per dalt

i, per baix, també pels

costats, amunt i avall.

En tenir-ho tot ben esmotxat

llança-ho al poal de les

escombraries.

Quin sentit hi pot tenir

fer-ne col·leccions del

no res, de les escasses

espurnes esbiaixades.

Els records del passat,

viscuts amb indolències,

de cap cosa,

no ens poden enfortir,

més bé, tot el contrari,

ens minven i, ens amainen,

per posar-ne en acció tot allò

que no ens vigoritzi.

Un quadre amb el retrat

de l’amat, l’ha fet miques.

Cristalls per tot arreu

i, en treure el contingut

ha encès un llumí i, l’ha

abrusat entre petites

flames juganeres.

No més remembrances,

dispersió de les proeses

d’un temps endarrerit

i, de les destrosses dels

esdeveniments castrants.

Tisores, tisoretes de metall,

aneu escurçant d’ací

per allà;

un nou camí s’obri al meu

davant, no se’l pot resseguir

essent curull d’embalums.

Amb cos i cor alleugerits,  

s’hi pot andarejar amb

més agilitat i prou diligència.

Doncs, ja tot n’és esborrallat;

amb sabates novelles

i, pensaments per encetar

n’hauré d’encarrilar-me

pel inconegut viarany

encara per endevinar.

Adela Payá i Prats