QUI ÉS AQUELL D’ULLS
ENCELATS...?
En mirar en direcció al cel
hi trobes un clot quebradís,
per on s’hi aboca un rostre
que riu descompassadament.
En trau la seva llengua bífida
excavada de bonys i, en fa
diluviar una pluja esgrogueïda
què en arribar al sòl el descoloreix.
Quins éssers estranys
s’hi passegen pels eteris,
o n’és la meva imaginació que qualsevol cosa l’ornamenta de desficis i, d’estratagemes inexistents.
L’abandon, potser, n'es substituït
per fantasies de podridures,
per al·lucinacions entristides
que cerquen refugi amb les deformitats.
Pensaves que tot fluïa de
naturalitats i, vés per on,
n’ha segut una altra
mala interpretació teva,
de tot allò que t’encofurna
a ficar-te pels túnels.
Una llesta ben llarga
s’excel·lirà d’afegir-ne més
noms a sobre d’ella,
sense explicacions,
sense raonaments,
només, perquè si, i...per què no...?
Una embranzida novella amb
esclats de focs d’artificis,
una revolució de somriures i, paraules simulades,
amb intencions de pretexts confosos.
Un adéu lacerant, prim, sagaç,
perspicaç, satíric, irònic, sarcàstic.
Un no voler prosseguir penjats
dels enfilalls etèrics.
La vida, de vegades,
un passadís de zombis,
on passis el temps
escapolint-te d’entre tots ells, i
treient-te’ls del damunt.
Adéu, adéu petit monstre
dels firmaments,
saber que t’hi trobes
enllà, em fa saber que açò que
anomenem <celeste>
pugui ser-ne un cau de serps.
Adela Payá i Prats
🐍
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada