UN INCÍS DE PREÀMBULS...

RUNA DAGAZ

                                    

UN INCÍS DE PREÀMBULS...

Hi seràs al mateix lloc

on farà uns tres anys,

m’hi vaig estar allà.

T’emmirallaràs a l’espill

ben gran, 

i, dels seus passadissos

aprofundits,

emergint des del fons

del cristall,

de sobte,

un donyet entremaliat,

amb una borsa de cuir

a les mans,

et dirà que si vols que et 

llanci les runes.

Jo li vaig dir que si, i em

va sortir la runa <Dagaz>

que hi vol dir: la llum

que succeeix

a l’obscuritat; 

és símbol

de l’amor universal.

També potser que t’hi

asseguis a la mateixa

cadira on jo ho vaig

fer, o que declamis els

poemes, orientat amb la

mateixa direcció que jo

mateixa hi vaig escollir.

Què el mateix focus de llum

t’enllumeni el rostre de moltes

espurnetes i, que sopis

al mateix bar, on hi vaig

romandre.

Fins i tot, que continuïs

oblidadís de les coses més

importants, que segueixis

amb la teva omnipotència

de sempre i, que creient-te

ser <el contemplat>,

el suposat <velló d’or>, només

cerquis adoració i, submissió.

En espillar-te al mirall,

ves amb compte amb el

personatge que et surti,

n’és tot un misteri;

però no et deixis els ulls

a dintre d’ell. Te'ls

esgarraparan amb

unglades de gats.

Una cosa sí que n’és de

ben encertada;

sempre hem sigut, som,

i, serem per tostemps.

Potser a la teva estada,

com la meva, en uns incisos

del passat, ...t’hi trobis 

amb el ressò dels meus mots,

i, sense voler-ho els

entrecreuis ambdós i, no

tens ni idea del que pugui

esdevenir-se’n d’aquest fet. 

Què et sigui de ben lleuger.

Adéu siau ...!

Adela Payá i Prats