UN RELAT DE FERES...

 UN RELAT DE FERES...!

Mentre tota agenollada
hi raspallava les llambordes
de l’abadia, el pare paret,
la bonegava, comentant-li
que mai més li’n faria arribar
cap carta més.


En obrir-la s’hi va esmussar
en descobrir de qui era,
les llàgrimes li brollaven
a doll, i ja se li’n feia
del tot impossible llegir-la.


N’era un poema i parlava
d’aigües dolces, de què ell,
l’esperaria a l’altra banda
del flum, de què volia
escalfar-la amb les seves
mans de llana i, guarir-li’n
les seves nafres,
que es complaïa en pensar
què ella hi seria al seu
somni d’hivern.


Recordava com s'hi

va emocionar com
ho fan els enamorats
en veure’s per primera
vegada i, se’n va acomiadar
de tothom.


En arribar al rierol, va llucar
moltes petjades de diferents
sabates, botes o el que fos;
s’hi va seure al dessota 

d’un salze ploró, 

es va fer de nit i, enllà només 

hi era ella i, la mare natura.

No volia ser-ne mal pensada,
i, va romandre durant uns
dies, nodrint-se dels fruits
de la terra.


A la fi, ell, hi va aparèixer,
no la va besar, ni tampoc
la va abraçar, fins i tot,
va arribar a esmentar-li
què es prenia les coses massa
serioses...què n’era molt

intensa.


Tal vegada, va afegir ella:
n’era una mena de broma...?


No, no, va respondre ell,
sí què és cert, que volia 

veure’t,
però abandonar-ho tot per
estar-me amb tu, no n’era
això, el que jo hi volia fer.


Ja no han hagut més paraules,
ella ha llançat el poema al riu,
abans, l'ha estripat en trossets
de ben menudets i,
l’ha mirat fixament als ulls
dient-li:


“Què tinguis un bon viatge
i, que mai més gosi de la

dissort de tornar-te a veure..”


Dit i fet, s’ha girat d’espatlles,
i, ha marxat tranquil·lament,
mentre ell, l’esguardava amb
una tristesa que li augmentava
en sotjar-la cada vegada més
allunyada.


Però tristament no hi va
fer res per detenir-la,
se n’adonava que això
li’n passaria factura,
i, al bell mig del camí,
un llop afamegat li’n
va dir què se’l menjaria,
però que abans li’n donaria
tres possibilitats per a 

salvar la seva vida:


Primer : n’havia de vestir-se
de caputxeta vermella.
Segon: Havia de portar-li
menjar d’on fos i,
Tercer: en llevar-li la pell
de xai, què el recobria,
lluitarien com dos feres
ben salvatgines, 

el guanyador es menjaria

al perdedor.

Conte contat, ja està explicat.
Qui guanyaria...?

En entrar a l’abadia, la noia
una mica desconsolada,
s’hi trobà al seu davant al
llop guanyador, 

tot empolainat d’home ben perfumat;
aquest, la deté i li amollà:

Ja no has de témer cap cosa,
al teu estimat, l’he despatxat
per sempre, potser voldries
estar-te amb mi,...?


I, ella, amb un calfred 

recorrent-li el cos de 

dalt a baix li va respondre:
Vaig a fer-me monja i seré
amb el teu amo...!


I, encara que no n’era cert, 

s’hi va dedicar a cantar en un
cafè concert,
sols què a l 'animal disfressat
d’home, el va flairar de seguit i, 

no volia de nou, arraulir-se'n

a recer d’una altra fera ben ferotge.


I vet aquí un gat, i vet aquí 

un gos, i vet aquí que el conte

ja s'ha fos.


MORALITAT:


Les dones no volen animalots
com a parella,

hi volen companys
on ambdós hi tinguin la mateixa
alçada;
tampoc volen mústigues paraules,
s’hi adeliten amb els fets i, les
accions...mai amb els mots somorts...!






Adela Payá i Prats
              🐺