 |
| WWW.GOOGLE.COM " Gramòfon " |
CANVIEU EL DISC:
M’AVORREIXO...!
Quan n’érem de
ben menuts,
les mares ens
posaven
escapularis de
sants, al voltant
dels colls;
( jo en duia un,
del pare Damià)
ja intuïen els
nostres ancestres,
què a la canalla
l’havien de
protegir d’alguns
<ens> trapelles.
Avui en dia, es
despengem
cordells de cuir
amb orgonites,
què ens diuen que
transformen
les energies roïnes,
en unes altres
de més afavoridores.
Aquesta creença
de què ens
hem d’aixoplugar
d’unes
criatures
perverses, hi són
inscrites a sobre
de tots
els llibres antics,
i,
suposadament sagrats.
Quin sentit hi pot
tenir-ne el fet
de néixer, per a
transcórrer
tostemps salvaguardant-nos
de qualsevulla inclemència...?
Hem nascut per
aprendre
<L’ars
defendendi>
l’art de defendre-nos.
I, de qui...?
o de quins...?
Potser, de
nosaltres mateixos,
o se’ns afegeixen
petits monstres
que n’hem de
combatre durant
tota la nostra
existència,
fins a la seva
derrota.
Vida rere vida,
exèrcits
de més i més
diantres,
per a morir-nos
i, en renéixer
una altra vegada
la mateixa
cançoneta...
S’hi fa cansin i,
pansit
tot alhora.
Com diuen els
nens:
Canvieu el disc
ratllat.
M’avorreixo...!
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada