LA POESIA, LA MEVA VIDA...

                              
                               

                                

LA POESIA,

LA MEVA VIDA...

La meva poesia de ben humil,

no n’és cos ungit,

ni cames al descobert,

ni braços relluïts,

ni somriure embadalit,

ni rostre jaspiat per

les llunes cridaneres;

tampoc no n’és mural 

expositiu,

ni pintura impressionista,

ni maniquí despullat o vestit,

ni figurí al darrere 

d’una escaparata;

no en té d’ulls en blanc,

ni de dits empastifats 

pels pigments,

ni de cos foradat pels 

coltells enemics,

ni pitram al descobert.

S’hi passeja per sobre del fullam,

hi viu al cor de les flors,

a l'empar dels roures

assassinats;

voleteja amb pètals somrients,

li’n dóna la mà als amics i, 

als hostils, als indiferents

i, als caòtics;

tot ho acull, tot ho estima i, 

tot ho ploriqueja.

S’hi sent en solitud i, 

acompanyada;

tot ho estudia i, ho mira 

a traves de cadascun dels 

seus angles;

ho viu i, ho recrea, 

ho harmonitza

i, ho expandeix.

La meva poesia de ben humil, 

ve a buscar-me a la matinada, 

als capvespres i a les nits;

em dóna la mà i, em mussita un

abecedari inacabable;

em mostra cors ferits i, enaltits;

éssers amb cabells de plomissol

i, amb rínxols enrossits;

mirades que s’estenen envers

els cels i, unes altres que 

s'irradien de foscúries.

Aparences de suposats

companys solidaris,

però que res no els importaria

un dia qualsevol, arraconar-te’n

al quarto dels trastos i les

andròmines.

L’excelsitud del que ha segut,

cobreix els versos de brillantor,

i, una llàgrima cristal·lina,

a sobre del paper, ompli de butllofes,

els fulls que imiten onatges.

La meva poesia de ben humil,

n’és el tros de vida que hi visc

en aquests moments, amb les

seves alçades i, els seus declivis.

Poesia en acció, poesia escampant

estrofes, arran de tot allò, que

hi respira vida..

Adela Payá i Prats