SÚPER LLUNA
( 31-01-2018 )
A l’almosta de les seves
dues mans, arreplegava
el vi negre i, se l’empassava
de cop i volta, a dins de la
seva gargamella.
A la Súper lluna d’un
trenta-un de gener del
dos mil divuit, li
cantussejava mig embriagat
amb veu rogallosa,
i, els seus dits els anava
cargolant de mica en
mica, d’anells platejats.
N’havia estimat poc,
potser si que n’havia segut
bondadós,
però qualsevulla cosa la
va deixar diluir-se,
pel fet de no arrecerar cap emotivitat.
Tot ho va abandonar,
i, el que el retenia n’era
una tirallonga ben ampla
de conveniències monetàries.
Ara, tot d’un plegat, s’hi
sentia una mica miserable;
cap filòsof, ni cap monjo,
ni erudit, ni savi,
podien cicatritzar les seves
nafres, ni apaivagar el seu
turment nounat.
Ni tancat en cap convent,
ni fent vida d’ermità,
l’haguessin convençut de res.
D’on li brollaven de sobte
aquests sentiments,...?
L'alcohol n'havia segut
el causant...?
Rodola i, fa giravolts
al compàs d’un satèl·lit enrojolat;
en capitombar pel terra,
el rostre llueix de blaüres,
i, com transformat en home llop, a tothom espanta amb el seu semblant.
Llunes trasplantades al seu rostre li’n donen l’aspecte
de far mariner;
amb les seves llàgrimes ompli
un bassiol i, assegut entre
dues cadires, compon un vaixell;
voga a sobre de l’aigua salabrosa amb dos bastons de fusta que li
fan de rems i, en passar-li la trompa, s’hi veu andarejant
per un lloc inconegut, envoltat
per cràters argentats. Tal vegada, ell, n'era un selenita...?
Adela Payá i Prats
🌜
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada