HI VA PRONUNCIAR EL SEU NOM...

PROVERBI AFRICÀ

                            

HI VA PRONUNCIAR

EL SEU NOM...

Amb les estisores mig

rovellades, feia retalls

de fotogrames.

Amb ditades de betum

els recordatoris els

emmascarava de fosc.

Amb esborranys,

difuminava

lletres impreses,

i, amb mistos abrusava

tot allò que no el complaïa.

El passat, en un cric-crac

el volia desfer,

res no li importava sí en

feria de sentiments,

o colpia el cor d’algú;

a d’ell, ja no li plaïa.

Fer miques de tot, n’era el

què el delectava i, quan tot

li va semblar que se n’havia

diluït, el satisfeia en gran

manera;

el que no comptava

n’era amb les sinopsis

nervioses, que qualsevol cosa

al cervell emmagatzemava.

I, va ocórrer què en un lapsus

de memòria, ell, ben desprevingut,

al davant de tothom, hi va

pronunciar el nom esborrallat.

I, fins i tot, ni se’n va adonar

quan les llambregades dels

visitants incidien totes de cop

a sobre d’ell...

Qui és...aquest ésser de nom

articulat, van preguntar

els tafaners, alhora...?

Balboteigs de les brises

matutines...Hi va respondre

ell, una mica anguniejat.

Adela Payá i Prats