El fotógrafo canadiense
Matt Molloy emplea una técnica enormemente sencilla basada en el multidisparo y el conocido efecto time-lapse.
PERDUDA EN
L’ESPAI-TEMPS...!
N’ha perdut el seny,
s’ha trasbalsat,
vol aprendre a diluir-se
entre les aigües salabroses
de l’oceà,
i, sortir-se’n de cop,
transformada
en un esplendorós dofí.
S’hi munta a sobre d’una
cadira de boga, estén els
seus braços i, ja imagina
que travessa nuvolades
grisenques,
enclavant-s’hi més
enllà d’uns cels blavosos,
tota ella emplomallada
d’ales multicolors.
Excava clots i, més clots
a sobre del terregam,
fins a construir-se
la seva llar entre còdols i, argelagues;
el seu trespol,
fet de cristalls,
a les nits, la deixa
contemplar- hi un
firmament jaspiat
de molts estels.
Obri els ulls allargassats
de somnis inventats i,
se n’adona què n’és al
seu barri de sempre,
on ara els arbres
ben despullats,
li’n recorden tantes
i, tantes mancances,
tantes solituds
abillades de somriures emmascarats.
S’arreplega mig endormiscada
al bar on el Sol al migdia,
escup alguns dels
seus raigs entremaliats,
s’hi pren una cervesa i,
agraeix aquesta escalfor
dels astres amagadissos
a l’hivern.
Ell, ja fa temps que s’hi va absentar,
li’n va escriure un llibre d’aforismes,
on parlava de la vida i,
de la mort,
i, abans de morir sempre esmentava que un àngel ben gegantí l’acompanyava.
Amb el nom de <l’esgarrat>
el van batejar tots dos plegats;
lluïa de molts forats enmig de la seva túnica, per on s’escolaven alguns feixos de llum.
No sé sí aquest ésser
n’era de llum o de foscor
En morir ell, a d’ella la va
visitar i, als inferns se la
van endur, on clissaria el
que mai no n’hagués
ni imaginat.
Ara asseguda sota el Sol,
s’hi beu a poc a poc el líquid daurat, es diu a d’ella mateixa,
que no vol pensar-hi més
amb la mort, n'és massa present
a la seva vida i, potser, s’hi hagi enfollit una mica;
és per això, que inventa
de moltes formes diferents
com enfugir-se’n
d’aquesta visió.
N’ha perdut el seny,
s’ha trasbalsat,
els seus ulls tot ho deformen
i, en fixar l’esguard envers
les muntanyes,
una figura, li’n mostra
una epístola,
apropant-s'hi lentament
al seu davant, on diu així:
“ El que no s’entén,
el que ara no comprens,
el que segueix ferint-te
per dintre, un jorn, no massa
lunyà, adquirirà tot
el seu sentit.”
“ Arrenca’t aquest dolor,
no el facis créixer més,
estiregassa les seves
arrels i, comença a viure
el què has de viure,
el passat ja no hi tornarà...”
S’ha begut a cuita-corrents
el que li restava al got,
ha pagat i, s'ha evaporat
com bromitja
enterbolida.
A la casa ja fa dies que no hi és,
ha marxat i, cap ni un dels seus
coneguts, no saben per on para.
Se n’haurà convertit en peix,
o en aucell ...?
N’ haurà obert una portalada
dimensional...?
N’haurà entrat al lloc on s’hi
troben els éssers intraterrenys...?
O tal vegada, s’ha volatilitzat...?
On és....?
Adela Payá i Prats
🌑
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada