INCOMPRENSIBLE...

INCOMPRENSIBLE...!


No calia què de la nostra
unió, en fessis un desert
amb les seves turmentes
d’arena;
què ens cobrires amb
grànuls de sauló, per tal
de no reconèixer-nos.


Tampoc no n’era
imprescindible
què donessis un cop baix,
fent ocultacions
del teu rostre
al dessota del terregam,
ni que t’encimbellares
ben a dalt dels cimalls,
com déu omnipotent.     


Sembli ser, que hi sigui
més senzill fer-ne clatellades
als éssers aparentment
més febles, abans que
adonar-se’n que aquests
actes obeeixen a uns altres
interessos.


La llei de la selva continua
actuant en aquest planeta
ben bonic,
on uns quants, ja han decidit
vilipendiar-lo per tostemps.


Sí almenys, tothom estigués
disposat a aplicar-ne unes altres lleis, potser, en faríem d’aquesta Terra un paradís
 i, no pas el que malauradament sotgem cadascun dels nostres jorns.


Sí cada ànima en concret,
estigués arranjada en produir
per si mateixa actuacions més cordials i,més beneficioses,
tal vegada, ací lluiríem
com estels terraqüis i,
no com asteroides
entremaliats, convertits
en boles de foc, aterrint
a sobre del que fos.


Fins i tot, aquells qui
s’excel·leixin dels actes
més elevats, poden un dia
qualsevol, inscriure’s
al bàndol dels dolents i,
emmascarar el seu visatge
de betum i, les seves mans
de coltells.



No calia què de la nostra
unió, en fessis un jardí de 
flors endolades;
ni de fongs asalvatjats,
que només en cruspir-nos
d’ells, podríem ennegrir els nostres paratges;
ni que acoloressis  d’emmusteït tot
allò que hi va fulgurar
amb un caramull de
centelleigs.


Ara, sí miris al nostre pati,
te n’adonaràs que al bell mig d’ell, un vaixell ancorat,
tot desenllustrat i rovellat,
n’ha reaparegut, de sobte,
vés a saber des d’on...?





Adela Payá Prats