ENCARA NO M’HO PUC
CREURE...!
Li ha adonat el mateix,
haver-te’n d’explicar les seves motivacions,
fins i tot, ni ha respost
a les teves preguntes.
Senyal de que ja no li
complaïa la vostra amistat.
Potser tot ho feia per quedar
bé o per obligació.
El cor se l’havia escanyat,
potser, encongit. O n’havia
fet ús dels camuflatges.
Millor, que no faci el que no
vol fer-ne, sinó l’encoratja,
o sinó li ve de gust.
El pitjor que un hi pot
escometre, n’és actuar
en contra del seu cor.
L’amic, ha volgut esvanir-se’n
i, d’una mena de crueltat assuaujada,
t’ho ha fet saber...Tantes delicadeses, tant de compartir,
per a de sobte, mostrar-se’n
amb maneres subtils.
I, semblava bo,
què en tenia de cor,
però finalment li n’ha donat el mateix sí et feria o no .
Ha acabat sotjant-te com una relíquia i, no pas com un ésser humà.
T’enviava articles,
que tu li agraïes, però els teus, ni te’ls responia;
cada vegada amb més precisió,
notaves com s’allunyava
de tu i,
les excuses n’eren la manca
de temps i, que n’estava massa ocupat..
Semblaves per ell, un destorb
de ben gran.
Quan el més senzill n’hagués
segut ésser sincer des del principi, amb fets, accions i, vocables.
Els millors enteniments sempre hi arribaran del costat de les veritats.
No li agradava intimidar
ni expressar-ne els seus
sentiments, i encara que te l’aprecies, n’hauràs de
deixar-lo en pau.
Res no entens, ni tampoc
no pots comprendre,
com del dia a la nit,
les persones en puguin
canviar tan sobtadament.
D’ell, precisament d’ell,
sí que no t’ho esperaves.
N’hauràs d’acotxar novament
la teva clovella i, passar-ne
més temps enllà, a dintre d’ella.
Aprendre a estimar-te cada
vegada, amb més amorositats,
i, seguir cantant i ballant,
tanmateix, algú, hi hagi
escollit fer-ne obviats de la teva
existència.
Només has d’abaixar els finestrons i, tancar les portes amb claus i, forrellats.
Ja s’ha acabat...!
No n’hi ha major despreci
que una veritat acallada,
o una mentida disfressada
de veritat.
Adela Payá i Prats
🐚
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada