EL QUE MAI NO HI VA
SER PRONUNCIAT...!
Es varen escanyar els mots
a dintre dels teus llambrots,
i, rebrollaren més i, més llavis.
Com un roser amb moltes flors,
en vas precisar bastants petalines per a fer-ne farcellets de paraules emmudides.
Tot el que vas embolcallar,
lluïa d’envoltoris què te'ls
vas engolir i, en aquest
procés d’endrapar-t’ho tot,
vas córrer el perill d’ofegar-te.
El no expressat,
el no manifest,
el no enlairat,
va fer esquinçar els
teus budells i, novament,
aquest rebombori d’esbudellar
tripades, trobaria un nou incís
per a fer-ne descosits de carnasses.
No cal inventar-se’n més trapelleries;
de vegades el cos no ho
vol això i, es fa malaltís,
disfressa de veritats
la nostra part material, emmalaltint-la
amb un caramull de ferides i,
de tumors.
Potser, quan els teus musells
s’hi atreveixin a verbalitzar
les veritats,
quan de cop i volta, hi vulguin
fer avinent el què ha restat amagadís,
aleshores, sanaràs
per tostemps la teva còrpora,.
pel contrari,
amb boca de rellucs silents,
mai no hi podràs gaudir-ne
amb plenitud,
d'una salut corporal.
Es varen escanyar els mots
a dintre dels teus llambrots
i, rebrollaren més i, més llavis.
Un rebrostar de corol.les han
pinzellat de coloraines
tot allò que mai no hi va ser
enunciat ni exposat, ni tan sols
pronunciat ni articulat.
Segueix somniant amb les
mentides;
fes-ne tirallongues
de més i més fal·làcies;
ompli’t de més escletxes fins
a rebentar-te per dintre i,
morir-te tot entollat.
Adela Payá i Prats
📡
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada