L’AMISTAT...

NANCY RAMIREZ E.  

 " Pintors Sense Mans "

                       

                            

L’AMISTAT...

( Per a Franc G. P. )

De vegades les coses

no en tenen de sentit.

Com d’un minúscul broll

hi neix una flor,

així ens va passar a nosaltres

amb la nostra amistat.

És cert que tot no ho podem

controlar,

i, mentre la ment en fa de

raonaments, el cor, hi va

per unes altres tresqueres.

No et facis més preguntes;

els fils de les nostres ànimes

s’hi van cargolar i, van emetre

petites espurnes de lluïssor

durant un temps.

Ara, la teva ment li’n pregunta

al teu cor, els per què, i aquest,

només pot respondre’t:

<no sé raonar,

jo, només hi sento>.

No facis rodolar més el cap,

pel que sigui, hi vam connectar,

però quan ja has decidit

interrogar-li’n a la teva coral·lina

al bell mig del pit,

aleshores, ja tot s’ha esmorteït.

Un jorn, algú hi va dir:

L’amistat n’és un camí,

pot esvanir-se o pel contrari

hi pot expandir-se.

L’amor entre un home

i, una dona tot ho aprofundeix;

l’amistat n’és un dels

enfilalls de l’ànima, que ens

duen a experimentar

sentiments, exempts de la carn.

Quan s’atrevim a qüestionar-nos

els nostres sentiments,

ja li n’hem llevat la seva

fluïdesa i, la seva espontaneïtat,

en ser-ne tocats per les batutes

orquestrals...de les testeroles.

Adela Payá i Prats