Imatge:
Elniñodelasluces.es.com
UNA ÀNIMA
EN PENA..!
Les tecles del clavicèmbal
han deixat de sonar,
els flabiols, s’han silenciat,
i, encara que hi pots sotjar
els dits teclejant i, les boques
bufant, res no s’hi escolta.
Un fantasma s’hi passeja
pels instruments musicals
i, amb moltes riallades tot ho
fa emmudir.
La seva veu rogallosa s’hi
fa patent...Com nascuda
entre els altaveus, alerta
a tothom d’una mort,
la seva, .....sense que ell,
s’assabentés de que
abandonaria el seu cos.
A tothom escridassa de que
ell, mai no hi va demanar
què l’incinerés ningú.
Ara només hi veu que les
seves cendres fent de nodriment a la Mare Terra.
S’hi pregunta quin camí
n’haurà de continuar
ara mateix;
tot n’és fosc, aferma l’espectre,
cap ésser de llum, no ha vingut
a recollir- lo i, com va llegir
una vegada, no ha clissat
cap resplendor de claredats.
Tot enfurismat, la música elideix,
als espectadors els estiregassa
els cabells,
a les nenes els hi desfà les
trenes i, en fa clatellades
als caps dels assistents.
Una ànima en pena, s’atreveix
a comentar un espectador...!
De sobte, de les llambordes
de ceràmica, unes ombres
ben negres,
s’enduen a l’aparegut i, tots
a l’uníson, se’n surten de l’espectacle força esparverats.
A l’endemà al periòdic:
" el Palau de la música
tot d’un plegat, ha estat enrunat
la nit passada,.."
i, déu n’hi do, aquell esperit
sense assabentar-se'n els havia salvat la vida a tots els que romanien enllà.
Va ser un acte de bondat,
què per la seva mala vida,
n'hi havia de compensar
d’alguna mena de bonhomia;
no obstant això, les obagues infernals el reclamaven
per les seves malifetes.
No va ataüllar les lluminàries
però sí que s’hi va reblir
de molts baguenys,
on cada vegada més de pressa,
li anaven enllefiscant de més i,
més taques de quitrà.
Ara, ja n’havia après
què la seva aurèola pertanyia
als regnes de les obscuritats.
Adela Payá i Prats
👻
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada