EL CEL LLUU DE BLAU...!

EL CEL LLUU DE BLAU...!

No degotejava sang lila
des de la cúpula celestial;
ni les muntanyes esmolades
no en podien, ni tan sols,
arpejar llaçades de núvols.

Clissaves ruixats porpres,
on la llum solar, sàviament,
et feia veure miratges
què no n'eren reals.

Segueixis adobant-te
de residus tòxics i,
d'impureses,
ja tot, fa clamoreigs,
entre crostes engrossides.

Qui viu enmig de la llacor,
no pot pas adonar-se'n
de la presència dels éssers cristal.lins i, innocents,
perquè els ulls hi mirin
amb llambregades ensutzeïdes.

Així que albiris el món de la mateixa manera, què tu et contemplis:
brut i tacat de moradencs  quitranats. 

La Terra, hi duu al cap
vels de turqueses i, em comenta
que sí tu no creus en la puresa
dels humans,
això, no vol dir que no
n'existeixin un grapat ben gran
de tots ells.

Com a llangardaix,
sempre hi seràs en contra
de la raça humana:
molt més espiritual i,
 harmoniosa amb la Font Primigènia,
que no pas, la vostra.

No cal que m'amenacis
com sempre ho has fet;
em protegeixen éssers de llum, amics dels estels, què en cap moment no permetran què em
posis la mà per sobre meu.

Ves en compte amb el què hi
dius i, amb el què hi fas.
No n'estic a soles...!



Adela Payá i Prats
        🦂🥀🏵🌷🌼🌴🍂🍁       

PARAULES D'UN SAVI...!

ANNA SILIVONCHIK

PARAULES D'UN SAVI...!

     

El cant dels grills
a les nits d'estiu,
m'anunciaren
la teva arribada.

A les copsades d'un pi,
assegut a sobre d'una branca,
en feies sonar solfejades
de notes musicals,
des del teu flabiol de fusta.

No hi  ploris més, en deies,
tot en té un sentit què ara
no hi pots entendre. 

N'és cert, n'hi ha massa 
sofrença a la Terra;
moltes llàgrimes vessades
per tot arreu i, alguns
dimonis fent de les seves.

Ja hi queda poc
per a fer-ne el gran
salt quàntic.
Hi tinguis paciència,
qualsevulla creació ja està emergint.

No hi ploris més, en deies,
no hi estaràs a soles el dia
que hagis de partir;
t'enduré amb mi i, 
et mostraré uns altres mons
on s'excel.leixen de la seva harmonia. 

Aleshores, te n'adonaràs
dels per què, i tornaràs
de nou a somriure.

La mala gent, com vosaltres anomeneu, que no pas nosaltres així la denominem, hi restaran
ensems, en un mateix indret;
l'altra part de l'humanitat
s'elevarà a dimensions més altívoles.

Ell, el teu estimat, és de sang freda,
i, amb els dracs s'hi estarà
a la seva constel.lació.

No pateixis més per ell,
no hi pertany a la teva família estel.lar.
Sou de nissatges contràries.  

El cant dels grills a les nits d'estiu, m'anunciaren la teva arribada.

A l'hivern, res no s'hi sentia;
els clamoreigs dels insectes
se n'havien esmorteïts i,
una ploma violàcia,
al dessobre de l'arbre cantaire,
en duia inscrits quetre mots
en groc:

 " Ja hi queda menys "

     Adela Payá i Prats
         😄🐦🕊🌻🍁🍂      

DESCONFIANÇA...!

DESCONFIANÇA...! 

No s'hi pot confiar amb
els qui donin el mateix
èmfasi d'accentuació
a tothom per igual.

Als qui no saben fer-ne
distinció de cap cosa i,
vanaglorien als altres,
per tal de rebre'n
recompenses.

No s'hi pot confiar amb els
qui de forma llangorosa,
cerquen cossos, per tal
d'esbargir-se'n amb les
pellofes. 

Als qui com les llagostes
hi fan gambirols d'ací per allà, sense involucrar-se en res,
que no hi sigui :
enaltir-se del seu < ego>. 

Infidels als seus mots
pronunciats i, a les seves
promeses posades de
manifest, mai no acompliran
cap ni una i, encara així,
et voldran fer creure, què
tu, hi vas ser el culpable.   

No s'hi pot confiar amb els narcisistes, egòlatres i, mentiders, què amb cervells obturats i, deficients, transcorren el seu temps manipulant vides humanes. 

Amb cranis teledirigits pels
 < Apagallums> tot ho cobreixen
de molsa empudida;
els humans, a recer d'ells,
a poc a poc, s'emmusteeixen.

Adela Payá i Prats
😝🤤🙃😦 

TU...! QUI ETS,TU...

 TU...!
 QUI ETS,TU...?

Tens els pòmuls foradats
per aquelles broquetes que injectaren verins amb pinzellades
de llengüa arrodonida.

Per aqueixes espigues de blat, empelts de banyetes malaurats,
què al teu cos rebliren d'escletxes.

Cercles ondulats, què cada vegada més de pressa, barrinaren galtes fins a descarnar- les i, fer- les davallar als inferns. 

Juguis amb els cors, de la mateixa menera que t'atipis  de pastissos,
i, no saps que un bitxo sé t'engolirà.

Col.lecciones cromos d'humans com morts ocultades al dessota d'una escultura, on una dona ferma lluita amb coratgia.

Gusarapes fent- te mossegades als budells, aleshores, se'n sortiran pels clots enmetzinats, on sense fesonomia, hi restaràs

L'inconegut, no hi serà reconegut per ningú, vagarejarà enmig de les obagues i, quan vulgui tenir- ne renom, tanmateix, tothom exclamarà:  

Tu..!
 Qui ets tu...?

El qui feia sorna de tot,
el qui ultratjava les dones,
i, donava de menjar caviar d'esturió al seu complexe de superioritat,
ara romandrà en l'oblit més gran, amagat sota un rocam;
el seu cossatge farcit de butllotfes s'hi anirà marcint de mica en mica.  

Adela Payá i Prats
💀🤤😓😒😤       

DE FARSAIRES I, FINGIDORS...!

DE FARSAIRES I, FINGIDORS...! 



Parlàvem dels roures,
en concret, dels teus;
de les auledes,
de les bardisses i,
de les violetes.

Dels monestirs del Cister
a Catalunya;
de les vinyes i, del vi,
dels perfums de la ginesta,
i, de les plantes selvàtiques.

Dels poetes: Joan Vinyoli,
Vicent Andrés Estellés,
Miquel Martí i Pou,
Kavafis, i tants altres més.

Però res no t'importava...!

Dialogàvem dels amors i, dels
desamors,
de: " l'ars amandis"
però de les teves aspres
intencions, d'elles,
mai no hi vàrem dir ni mu,
ni piu.

S'assecaven els tendrívols branquillons del nostre arbre,
i, a la primavera no n'hi haurien
ni flors, ni fruits a l'estiu.

Però res no t'importava...!

Fronteres de pell amb cües i, escates; amb pèls i mocs, ressorgirien per sempre.
Pous excavats a les galtes,
volent-les emmalaltir
d'exudats verdosencs,
et batejarien amb el nom:
d'el " Malalt Imaginari ".

D'un ésser malaltís,
que hi confonia el tot amb el res; quan als desitjos de la carn, anomenava: amor i,
quan dels seus ulls, s'hi llançaven
dards a poca distància.
De les profunditats,
n'era un pròfug ensinistrat.


Aniquilació de rostres,
quan la por llaura conreus esporgats amb recances.
Ùrpies arrapant teguments
amb placidesa.
Barrejat de mots pudents i,
de noms garlaires;
accions emperesides;
amorositats d'aparences,
on tot hi pot fer-ne flaire
a ous podrits;
on d'una pintura magistral
tan sols s'hi pot admirar
el marc del quadre i, no pas
el seu contingut. 

               Però res no t'importava...! 

Ceremònies dels <egos> entortolligats, que han arribat ací, empolainats d'arlequins,
per tal de fer-ne dringar els seus cascavells, una i altra vegada.

Repetició d'ignominies, als llambrots dels farsaires i, dels fingidors....!

Fàstic i, molt de cansanci,
a més a més, d'un avorriment,
què s'hi pot perllongar
per una munió d'anyades.



Adela Payá i Prats
         👿☻😻👇👎💣💄        

MALENCONIA...!

MALENCONIA...! 

Hi sento la remor
del silenci,
imaginant unes altres
possibilitats. 

La teva partença,
nena,
me n'ha deixat un forat
immens.
 Una buidor estrident.
Me n'has fet recordar imatges
d'un temps endarrerit,
on un ninot sortit del
congelador, balbotejava
mots quequejats.


Rememorat l'home de gel,
el qual, em va recobrir de
més i més gelabror.

Ell, no n'era conscient de què
les ànimes hi tenen un punt
final de sofriment.
No s'hi pot abastir-ne més
sofrença, de la que ja no hi té cabuda.

Dels replecs de la meva pell,
encara hi puc estiregassar
coàguls perlats,
de tant abundosa fredor.

Com de vegades, el què
hi sentim, pot fer- nos espetegar
per dintre, entre clamoroses espurnes, en oposició a les tremolors oscil.lants del cos.

Has marxat, nena,
com tots ho fan, mentre
em quedo amb els baguls
omplits de recordatoris,
brodant llàgrimes de cotó-en-pèl
i, sargint- me les ferides del cor.

Al lluny, amagat tostemps,
l'home de gel, hi fa esclatar
el riure de sovint;
però el què desconeix és: que un jorn, trobarà a faltar allò
que la vida amb molt d'amor
li'n va oferir.

Aleshores, se n'adonarà de les veritats i, rebutjarà aqueix,
el seu món de falset i resclosit,
teixit amb fils d'algues i,
carmí de llavis siliconats.





Adela Payá i Prats
          🕸🕷👄🙃🌻🎵            

VULL ESCAPOLIR-ME'N...!

VULL ESCAPOLIR-ME'N...!


Els peus fora de les sabates;
els ulls capficats entre
les  paraules que romanen
a dintre de l'estoig;
el meu cor, somiquejant
empremtes del passat.

Tu, absent, distant,
gebrat i, equidistant,
esquiu i, altaner
esbufegant boles de cristalls.

Les esperances, engalzades
dels raigs assolellats i,
una pausa de silenci immensa,
eternitzant-s'hi fins l'infinit.

No em parleu, deixeu-me
escoltar síl.labes negligides,
vull eixorivir- les del seu mal son, tornar- les a fer- les
relluir com abans,
quan tot n'era emplenat
de guspires.

Al meu cos, l'han tatuat de
mossegades rabiüdes,
però no vaig ser- hi jo
la que va emmalaltir,
què hi va ser ell: l'agressor.

Les mans escalfant-s'hi
al foc de la llar,
esborronant traces
dels teus palmells,
prenent banys de flames
enrogides;
desprenent-te de dintre meu.
Brujant- te...!

Vull dormir-me al bressol
de la Mare Terra,
escoltarr-ne els seus dolços
gemecs, i oblidar- me'n
dels falsos noms,
que s'atreviren a pertorbar
la pau de les estimes.

Tan sols, delero per que
m'acotxin amb llençols 
bruns i, flassada glauca,
amb comparsas d'aucells,
entonant melodies què
em trasbalsin.   







Adela Payá i Prats
😴🙃😳🗣👀💗