UN RETALLET DE VIDA...

VÍCTOR SOLANA ESPINOSA ( 1985 )
“ No os preocupéis por nosotros,
solo somos locos…”

                                       

 UN RETALLET
 DE VIDA...!

A tots els folls pels carrers
me’ls trobava,
en tenia una col·lecció de tots ells,
m’hi preguntava quina classe
de magnetisme feia que atragués
a totes aquestes persones força
malaltisses.

M’esforçava el que calia per ajudar-los però no entenia el per què
d’aquells mecanismes ocultats
què a alguns, els hi feia rodolar el cap, envers la dissolució de la seva essència humana..

Esquizofrènics, Paranoics, Psicótics,
tots ben fugits, amb les seves manies i, amb impulsos que no els podien controlar...Un temps treballant amb ells i, me n’adonava que poca cosa la psiquiatria, n’havia fet per ells.

Els omplien de fàrmacs per a reprimir-ne les seves conductes antisocials i, agressives
i, poca cosa més,....Als assassins, els hi donàvem la medicació a distància, et feien tant de respecte...!

Un qui n’havia fet estralls del seu pare s’hi passava el dia tocant el piano.
La seva mirada et pertorbava i, ell,
et deia que no calia que li regalés píndoles, que ja en sabíem massa bé que les reballaria a les escombraries, en marxar-nos d’allí.

Cap ni un, ha millorat una mica, més bé, diria el contrari, algú ha mort, i, no comprenc com encara no s’hi pugui saber gairebé res de les malalties psiquiàtriques.....Em plantejo sinó ens intoxicaran a tots, amb verins pels espais vessats, fins a fer-nos emboirar d’estupideses..

Aquest món dut a terme
pels més voraços, mai en tenen prou per produir-nos-en més incerteses..

Cada vegada i, a més anys acomplits, sento un desemparament major per tots i, cadascun de nosaltres i, ja les meves llàgrimes, se n’han fet íntimes companyes d’aquest anar fent camí a dintre d’un món que no s’hi
pot comprendre.






Adela Payá i Prats



     


                                       


 

TRENCANT VERSOS...

TRENCANT VERSOS....!



Fa el seu camí d’espadatxí
llançant versets a vora
dels senderols,
enganxa un poema al fil del
seu glavi i, l’escampa pels aires.


De vegades, fins i tot, els hi
dóna forma d’avions, i contra
l’airecel els estavella.


En caure, a sobre, del terregam
a les flors, empolsega de trossets
de paperassa, confonent els
seus pètals amb petites fulles
de paper emporprat.


A les bestioles, de ben xicotetes,
les hi posa al damunt
de cop i volta, un senó de popa,
i, enllà pots albirar-les
de tan estranyes que hi semblin,
trepitjant pels viaranys
amb barrets violats.



Fa el seu camí d’espadatxí
llançant versets a vora
dels rierols;


Una granota mastega amb esma
uns bocinets de fullam amb lletres
cal·ligrafiades, fa la sensació
de voler-ne recitar uns poemes.


I aquell ocell, pel sòl, fent
uns passets menudets,
cercant una mica de menjar,
ara te’l pots entrellucar
espicassant escrits sense parar.


Em pregunto si no hagués segut
més complaent, per a tothom,
fer-ne una foguerada al bell mig
del pati i, cremar-ne tots els escrits
d’una i, tots alhora, en comptes
d’anar-los esbargint pels espais
de la Mare Natura,
amb el perill que qualsevol
animaló hi pugui perdre la
seva vida, engargussar-se’n
amb allò, que li pogués semblar
un bon nodriment.


Fa el seu camí d’espadatxí
llançant versets i, ara un munt
de boques amansides: corol.les
emmusteïdes, s’arranquen els sèpals petaloides i, 
posen música de piano, a una poesia esbardellada
amb arpegis estroncats i,
força entretallats.







Adela Payá i Prats



    
                           
                                        

VELLS EMPOBRITS....!

                                        
JOSÉ ANTONIO MORA "
Ancià Demanant Almoina “



                                        

VELLS EMPOBRITS....!

No n’hi ha la pau d’abans
ni la tranquil·litat de l’ara;
en sentir notícies aberrants
el cor et batega més fort
que mai, potser
<els panxuts>
volen de nou, fer-nos agafar
més pors.

Es passen el temps empobrint-ne
poblacions, és el seu quefer
més altisonant.

A nosaltres, els Països
del Sud, ens envegen pel nostre
Sol, fins i tot, farien el que fos
per allunyar-lo del nostre
costat.

Aleshores, cerquen polítiques
per minvar-nos de privilegis
i, de drets i, quan se n’adonem
la nostra terra meravellosa
ja no ens pertanyerà,
se l’hauran traspassada
a unes altres úrpies,
de més prepotents.

Entristits pels abusos i, per
les retallades de tot tipus,
ens vegem abocats a viure
aquests anys a l’empar
de ningú....I, quan en siguem
conscients i, arribem a una certa
edat, hi pot succeir que visquem
al carrer, ja envellits i, sense
cap cosa que manducar-ne,
anhelant la mort com el tresor
més exquisit....abans de viure
com éssers rebutjats i, força
humiliats.






Adela Payá i Prats

CREENCES VANES....

          EL BOSCO ( 1450-1516 )
         " El Que Veu Un Foll "


                               

CREENCES VANES....!


Els fingidors, que no en
saben d’amors,
poca cosa ens poden dir,
més bé, no diuen res,
perquè res
no han après de l’amor,
perquè tot el que creuen que
pertany a les volences,
tan sols, hi són impulsos
espasmòdics del seu cos,
palpitant pels desitjos.


Balbuceigs de sons 

emmudits...!


Els imitadors, que no en
saben d’amors,
poca cosa ens poden esmentar
i, menys encara, parlar-ne
del que ells, mai no han sentit
a dintre dels seus cors 

flegmàtics.


No n’hi haurà que salpar 

a sobre de vaixells per tal 

d'enfugir-se'n
de les aigües empudeïdes;
ni tampoc n’hi haurà comparses
a recer, 

de les morts nevisquejades,
ni haver-ne de cercar nous horitzons amb noves cartes de navegació,
perquè cap cosa, no va ocórrer
de veritat.



Des del principi a la fi,
tot hi va ser fruit d’una
al·lucinació a dintre de ments
embogides amb trastorn de
personalitat múltiple.

Aleshores, els apagallums,
de cap cosa no han de
lamentar-se'n.
Amb el què sí que han de posar
l’accent, n’és en recuperar
la seva salut mental i,
adonar-se’n de tantes invencions
al seu entorn,
fins al punt, de fer-los sotjar
el que mai no hi va tenir lloc.


Perquè el que no hi és
en presència:
física, mental, espiritual i, etèria,
cap sentiment vertader pot
cobejar-ne a dintre seu;
això sí, poden haver-ne
esbossos d’imatges passatgeres,
de peces retallades
d’un trencaclosques,
d’alguna cosa que hi pugui
assemblar-s'hi una micona
a les estimes, encara que no en
tinguin cap caire d’amorositat.







Adela Payá i Prats



                                

REBUIG...!

 IGOR MORSKI: Graphic designer,
“ Cercant dintre nostre “

                                     

REBUIG...!

Sentiments llançats a les aigües
embassades dels aiguamolls,
en fan saltirons;
butllofes què s’enlairen i,
que esclafeixen
en escorrims de vitralls.

Esquitxen cossos passatgers
i, en adonar-se els qui
ho han rebut,
s’hi senten força envaïts
per sensacions novelles,
jamai no sentides a dintre seu,
les quals, els hi faran voletejar
amb ales de voliaines.

Éssers amorosits, volent-ne
complaure a l’amor,
llancen des dels seus cors
vermellons, sagetes daurades
i, en trobar-ne la diana adient,
s’arrepleguen de dos en dos.

Una criatura hostil, temps enrere,
hi va renegar de les volences,
i, en un impuls de fera salvatgina,
s’hi va arrencar de dintre d’ell
les seves afeccions més dolces i,
enternidores.

Per on trepitja aquest renegaire
amb gargamella enferotgida
tot ho emmusteeix
de colors tènues i, flavescents;
ara, la Mare Natura, ha après
a encobrir-se’n d’hopalandes
semblants a les de les esclofolles
endurides de les ametlles,
quan a recer d’ella, s’hi apropa
l’esguerro amb passes demolidores.

Sentiments llançats a les aigües
embassades dels aiguamolls,
en fan gambirols;
una criatura d’altre món
amb esgarips de bestiola ignota
li’n retorna a l’Univers,
això que al seu cos tanta
nosa li’n fa i, al seu esperit
remou d'insatisfaccions:
els seus sentiments...!

N’ha escollit abans que res
ser-hi una cuca-fera acarnissada,
i, folrar-ne d’estralls, tot allò
que aixafi amb peus carnívors.




Adela Payá i Prats



                                      

CANÇONETES D’UNA NENA A LA MAR…

CANÇONETES
D’UNA NENA A LA MAR…!

 (Per als nens )


A prop de l’oceà, una nena
enyoradissa, de cop i volta,
s’esparpilla del seus somnis
de caramel.


Copsada a una nina de drap
tota despentinada,
rebregada entre volants,
arran d’ella,
s’hi arreplega com un cuc,
cargolant-se de cames i, de
braços, arrupint-se com
un cabdell de llanes ben
emmidonades..


Els aldarulls de la nit,
el cor li'l fan bategar al so
d’un rellotge amb agulles de
joguines, on uns ocellets
abillats amb plomes de neules,
li'n fan llumenetes de cireretes..



Passet a passet i, de puntelletes,
a les vidrieres s’hi aboca,
la remor de les onades
la fan trontollar de cap a peus.


És la Mar....!
I, sembla tan amoïnada...!


Mar enrogallada, de seny frunzit,
amb plecs de ventalls esfilagarsats,
alguna cosa ens vols dir...?


Amb aquest aspecte de deessa
enfurismada i, una mica enferotgida,
em produeixes molta temença.


Amb babes d’escuma blanca,
escups injuries per tot arreu;
potser, una batzegada t’han donat,
per fer-ne el brètol amb els
encoratjats mariners...?


La nena, aleshores, força
espantadissa, a la seva nineta
l’estreny amb força i, mirant-la
de fit a fit, exclama:
Cantem-li a la mar, una cançó
per a que el seu geni assossegui.


    
 CANÇONETA

         (1)


“ Mar de tridents, amb borlins de nivi, què al meu cosset l'has colpit,
n’estiguis asserenada que no estàs
a soles..."

" Una Lluna al cel, et fa companyia
amb ulls bicolors: 
un, n’és de carbó,
l’altre n’és de cotó...”


   (II)


No em facis patir més esglai,
que no em deixis clapar,
sí vols que juguem només has de
fer-me un senyal.


Ara mateix, els graons de l’escala,
d’un en un, davallaré amb una
candela a sobre d’una mà i, una
flassada a sobre de l’altra,
no vull que pateixis fred,
i, sí tens gana, una piruleta
de menta et faré assaborir.


      ( III)


T’arroparé com un criançó,
com a un nadó et gronxaré,
de solfejades et cantussejaré
fins que la son amb tu
hi vulgui acaramullar-se;
llavors, tots dormirem
i, el meu coret, a pleret,
de batecs minvarà, mentre
els teus onatges, 
la camisa de dormir et 
cordaran de traus i,
de botons de ceruli.


       ( IV)


Agafem-se de les mans,
i, fem les paus.

No garrulis més...!

I, acluquem els ulls
què els estels ens bressolen
de guspires i, de centelleigs..


Al capdamunt, tots tenen
cura de nosaltres;
un far de maduixes,
de tant en tant,
et fa un grapat de besades,
també enlluerna
vaixells que a sobre teu,
a mans plenes, la teva pell
de vellut emblavit, 
amenitza amb un grumoll 
de cosquerelles.








Adela Payá i Prats






                                  

FORMIGUETES…

IMATGE: www.google.com " FORMIGUES "

                                

FORMIGUETES…

( Per als nens )

Formiguetes de metall,

totes juntetes i, ennegrides,

arrenglerades, una al darrere

de l’altra, carregant vitualles

al fons dels clots...

Formiguetes d’atzabeja

que viviu al dessota del terris

fent els honors a la vostra

reina, servint-la fins la mort..

La vostra vida social

un quefer diari de moltes

ocupacions, en tal de mantenir-ne

les vostres colònies ben enllestides...

Treballadores sense folgança

atraient un munt de possibilitats

per sucumbir-ne sota l’imprevist

de qualsevol instant...

Vosaltres, negretes com el carbó,

sembleu caramels de cafè amb llet

i, encara puc rememorar com

de menudeta, 

us agafava i, us menjava

sense cap dilació, fins que un jorn

una petita mossegada

d’una de vosaltres,

em va fer comprendre, que n’éreu

éssers vius i, no pas regalèssia com

aleshores, em pensava...

De llavors ençà, que només us

resseguia amb el meu esguard

albirant com s’hi ficàveu

a l’interior dels vostres formiguers...

Formiguetes de metall

totes juntetes i, ennegrides

desfilant com collarets

de diamants ombrívols...

Feu-me reina per un dia...!

Porteu-me pipes de carbassa..!

Adela Payá i Prats