NO EN TENIA UN COR
DE LLAUNA...!
S’hi pensava què el seu
cor n’era com un pot de
llauna, què amb un obre pots
i, amb una mica de manya,
l’obriria, però no hi va ser
així.
Ella, no s’hi podia estar
amb un home que encara
s’esbalaïa per complaure’s
amb uns altres cossos de dones,
què fins i tot, al davant seu,
la humiliés exaltant a unes
altres femelles.
Tampoc no hi podia obrir
el seu cor a aquell què
a la mínima i, sense cap respecte,
li’l destrossaria,
i, encara cínicament,
li’n preguntaria
quina cosa havia estat la
que tant l’havia ofès.
N’hi ha d’ànimes velles,
que no en poden triar com
a companyes,
a unes altres de més novelles;
el desequilibri què s’hi pugui
produir n’és tan abissal,
que no n’hi ha forma que
cap de les dues, s’hi acoblen.
Aquell mascle, imaginava què
aquella fembra en seria com
aquelles, que només
s’hi sentien bé, quan les afalagaven,
però eixa muller,
detestava les llagoteries,
com a intercanvi d’alguna cosa
de més.
S’hi pensava què el seu cor seria senzill d’obrir-lo,
com aquelles ampolles
amb tap de suro, on un
tirabuixons
l’extrauria de seguit.
Però el que ell, ignorava és
que aqueixa femina,
no hi va poder confiar mai
amb els homes que
tan sols s’exhaurien
per viure de cos en fora i,
no pas de cor en dintre.
Adela Payá i Prats
💔
