PERDUDA
EN EL TEMPS...!
Deixeu- me anar
de la mà, què sinó
em perdré pels senderols desconeguts;
feu-me sentir,
encara que a soles,
què segueixo amb vosaltres;
dueu-me on les llunes
s’esparpillen en mig
de la nit,
quan enllumenen
el senderol per on he
de tornar a casa.
No n’hi ha ningú,...!
Desconec quina hora
ha de ser,
aquest costum meu
de no dur- ne ni mòbil,
ni rellotge
he de reconèixer
que en té els seus
moments misteriosos.
Fa uns instants n’era el Sol.
Quina cosa està succeint-me,
què de cop, se n’ha fet tan fosc..!
Avui, no han anunciat
cap eclipsi lunar ni Solar,
tampoc recordo haver-me
endormiscat.
No hi vaig cega, hi veig per on
trepitjo, ...a dalt dels arbres
en puc clissar alguns nius,
i, alguns pins en tenen fils
de teranyines.
Quan a la fi, he entrat a casa
n’eren les dues de la matinada.
Tinc moltes hores perdudes,
i amb la ma al cor,
no sé que han segut d’elles,
com sí algú me les hagués
arravatades...!
Existiran criatures que es
mengen el temps...?
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada