UN POU DE BUIDOR...

 SÍ MIRES BEN AL FONS DEL POU, T'HI PERDRÀS.

                              
                                          

UN POU DE BUIDOR...!


Jugava amb les estimes
a guarnir-les amb vestidets
de paper i, llaços fets
de pellofes resseques;
com a nines decoratives,
les muntava a sobre de
les prestatgeries,
metamorfosejades 
en escrits a sobre 
de pergamins,
i, de tant en tant,
les contemplava i, cavil·lava
amb quin nou ropatge de tinta
exultant, les abillaria.


Ja gaudia d’una col·lecció
de versets juganers per a poder
enjogassar-se’n quan n’era
força avorrit.


S’hi adelitava en convertir
les querences en draps d’anar
usant i tirant i, no content en
això, assajava posades
d’escenes mentideres.



Li sadollava l’efecte de les
seves engalipades
als cors de les nines esquellades.


Com a genet cavalcador,
galopava els desitjos en
cossos de l’instant,
mai se li hagués passat
pel cap, emprendre corriols allargassats i, encara menys
reblerts de profunditats.


A l’armari rober, atresorava
les andròmines de totes les
seves suposades volences,
i, un jorn misteriós,
un llumí mal apagat,
hi va botar foc
a tot el seu repertori.


Ara, camí del fossar, ja
amb una mica de retard,
se n’adona que la seva
existència, n’ha segut
com un pou ben buit,
incapaç d'omplir-se’n
amb res.


L’eco del seu cor amarrat,
li’n fa declaracions
incriminatòries.






Adela Payá i Prats