LA COVA...

IMATGE: PACIPO

                                                

LA COVA...!


La cova, la teva alcova,
on catifes d’esmaragdes
en pots trepitjar amb peus
descalços.


Al davant del casinyot
una figuera palesa em parla
dels seus somnis lilàs,
i, em diu que en farà arreplecs
dels seus fillols.


En acabar l’estiu, un cistell
de figues em prepararà
d’amagatotis,
i, pels enfilalls cèlics
me’ls enviarà, en traspassar
les fronteres dels albats.


La cova, la teva alcova,
on en somnis del passat
dos enamorats abillats
de glaucs, es confonien
amb els tapissos verdosencs.


Ara, una ombra composta
per dos baguenys,
ploriqueja absències de dos
cossos fugissers i, encara que
ensems andaregen,
al món real, hi són força
allunyats, l’un de l’altre.


Una de les obagues n’és feta
de closques endurides i, 
de tant en tant, 
s’atreveix a fer-ne brollar
del seu cap un ram de floretes;
l’altra, s’hi sembla a una font
que hi fa clapoteigs de músiques
muntanyeses.


Les dos s’aferrissen en mostrar
a tothom el contrari del que
n’és projectat al món de les
aparences.


I, totes dues plegades,
hi viuen amb la il·lusió
de poder-s’hi ancorar
als seus cossatges de carn
i, d’ossades;
mentrestant a la cova,
hi són tostemps acoblades.






Adela Payá i Prats