RAONS PER NO SER-HI...!

                               


                 LUCY CAMPBELL
                               



                                             

RAONS PER NO
SER-HI...!



Començo a despertar-me’n
d’aquest somni,
ja no segueixo el joc de ningú,
i, dic el que penso i, sento
a dintre i, a fora meu,
no pretenc cap anhel, tot
se n’ha esvaït, no cerco
cap cosa mentidera, de fet,
les rebutjo amb molt de plaer.


Aquest món, clapit de boirines,
no m’interessa i, sí, és cert,
m’he plantejat fugir d’ací,
però els amics de la Natura
a cau d’orella, em xiuxiuegen
que he d’esperar una mica.


Sempre, ells, els meus salvadors,
de vegades, hi penso que n’estic
feta de fulles i, de brancam,
de pètals de flors i, d’escorces.


En cap instant d’aquest
el meu viure, mai no n’he
connectat amb aquesta mena
de tirans acabalats, que
s’esplaien per voler dirigir-ne
les vides de tothom..


Aquesta Terra nostra,
emplenada de tantes angoixes...!


Encara que ella, també em parla
i, em diu que vol el millor per
a nosaltres: els humans i els no humans.


Començo a descloure els meus ulls, i, res no és, com havia de ser-hi, malgrat tot això, 
segueixo avant,
de vegades, molt rabiüda,
perquè cap humà, i no humà,
no mereix clissar tantes necetats
i, misteris, que atemptin contra
les seves existències.


Som pitjor que màrtirs, 
ens van posar etiquetes abans de nàixer.
Estem marcats com el bestiar,
tots amb xips d’identificació.


Què bé que els ha vingut als
perversos, això del lliure albir.
Acampen per tot arreu, fent
relluc de les seves malvestats.


De qui en seria la idea de barrejar
benaurats amb malaurats...?


Amb aquesta amalgama d’elements,
no s’hi pot arribar a una evolució
d’aquest planeta, sí aquest fos el cas...?
Potser, no ho és,...!


Començo a tenir-ne ganes de
enlairar-me’n, ...Un ocellet
al meu finestró, a les matinades,
em cantusseja durant una estoneta,
és un aucell preciós i, li’n dono
les gràcies per ser-hi...Em diu que
abans d’emprendre el meu vol,
em deixarà les seves ales;
hauré d’exercitar-me’n varies
vegades durant molts dies,
fins que em decideixi de tot cor
a batre els èlitres amb
perseverança i, fermesa.








Adela Payá i Prats