QUÈ HI FEM ACÍ...!

PEDRA DE GEORGIA






QUÈ HI FEM ACÍ...!




N'és un al.licient
passar el temps
ocupat,
quan la ment no
cessa de preguntar.

Quan l'ànima què
tot ho sap, s'hi deté
i, et mira compassiva,
sense respondre
cap ni un dels
teus interrogants.

Ja de menuda, als
pares els qüestionava
un munt dels meus per què.

Hui per hui, tot segueix
igual, transcorreixen
els anys, i no hi han
respostes, mentre van
creixent les preguntes. 

Què angoixant percebre's
tan isolat, tan
despietadament abandonat,
tan patèticament
arrossegat pels camins
dels anhilidadors de
vida.


Què hi fem ací...?


Gargots a les pantalles
quàntiques,
què com retallables
ens vesteixen i ens
desvesteixen al seu
antull.


Ninotets despistats,
fent equilibris a la
corda fluixa,  
obcecats per sobreviure
en un món de plastilina,
que més què inspirar-nos
ens decep amb més
notorietat.
 

Què hi fem ací...?


Amb passos gravitatoris,
força desplomallats,
encalçant les petjades
què algú ens va dibuixar
als sòls;
desprovists d'un noranta
per cent del nostre cervell,
desactivat; 
suportant sofriments
cada vegada més
insuportables.  


Qui s'hi va entossudir
tant, per fer-nos sentir
com sí fossim menudalla,
i, nosaltres capficats
per treure'n el millor de tot, 
tanmateix, encara gosin per
voler-nos aniquilar.


Només cal llegir a sobre
de la monumental pedra
de Georgia.



Què hi fem ací...?





Adela Payá i Prats
             😎

RETALLADURES...!

RETALLADURES...!



Celebrem el què
educadament has
callat amb pauses
de silencis;
pentagrames amb
cadències musicals.    


Voletegem un vals de
cigonyes blanques,
amb becs tancats,
pausant els seus
plàcids vols. 
 

Amb un pacte de
diplomàcia súbtil,
has cercat tresqueres
per fer-te l'esmunyedís,
quan el més senzill
n'era obrir el broc
i, començar a garlar.


Un jorn, de sobte,
t'hi vas inventar un
altre escenari, 
al cor el vas engabiar
encerclant-lo d'un munt
de barrots rovellats
i, ja et vas desfullar
enmig dels capolls
florents.


Celebrem un comiat
acovardit què li va
restar la seva gallardia
a la noblesa eclipsada,
per tal de no expressar
el què realment raïa
al fons de l'ànima.


Esparadrap als musells;
fermall al cor;
castellets de sorra
colpejats pels oratjols;
els vincles es varen
desenllaçar sense
raons aparents.
Una mar d'onades
escadusseres,
n'havia deixat de
bramar.


De vegades els
esperits, hi són tractats
com embalums.
Els qui miren
els qui escolten
no percebeixin la llum
ni tampoc no hi poden
ballar la música
amb oïdes ensordides.
 

Tan pendents en són
alguns, dels seus lluïments,
que no els importa fer-ne
retallaments de les
amistats, fins i tot,
d'ells mateixos.


S'escapolen en un munt
de peces i, es recomponen
de formes ben diferents. 
Sí avui s'assemblen als
cérvols, demà i despús
demà, potser en tinguin 
l'aparença dels goril.les
o dels elefants.


Celebrem la disparitat,
el multimorfisme,
la desavinença, tot un
plegat de caràtules
què inciten als esperits
a sumir-se'n en la dispersió
dels seus propis cossos.


  


   
 

Adela Payá i Prats
              😞

CLOTS PER REBLIR...!

CLOTS PER REBLIR...!




Se me'n va la vida
entre sospiralls i,
al.lucinacions;
entre pensaments
i, evanescències.

Els enfilalls què
em lligaven a aquesta
existència,
comencen a 
esfilagarssar-se'n
de mica en mica.

Davallo pels abismes,
surant entre tenebres;
un peu encara a la Terra,
l'altre alleujant-s'hi
entre les saves arestes. 

Hi visc entre dos mons
al mateix temps;
els ossos cruixeixen
parlen de dintre d'ells. 
La pell, ben bé,
s'estiregassa o
s'encongeix.

Se me'n va la vida
entre somriures i, plors;
entre passejades
i, llambregades,
entre arbredes i, florades.

Alguna cosa de dintre
meu, ha marxat i, m'ha deixat
una mena de cavorca,
què no assoleixo
reblir-la amb res.

Fades i, donyets, carregats
de llepolies omplin els
forats sense folgança
i, amb tast dolç em sento
surar al bell mig dels
filaments emporprats. 
  

Des de la Terra, un ésser
blanquívol, estiralla del
meu torçal platejat,
m'esmenta què a on
m'hi dirigeixo tan apressada.


N'hi ha una tauleta
amb dues copes de
xampany bombollejant,
a punt de celebrar
comiats aparaulats;
una n'és per mi, l'altra
n'és per a un ens què
guerreja per enganxar-se'n
a la seva ànima. 
   

Abans d'emprendre
el vol, heus ací, què el
cosmos s'ha enderiat
perquè ho posem tot
en ordre amb segellament
de pactes benaurats.

Però desconeixen què
n'hi ha de criatures que 
taral.legen melodies
desentonades,
amb notes musicals
desconegudes,
que no concorden amb
els pentagrames que
hui per hui, coneixem. 

Escombren escapolons
d'amorositats i, els
substitueixen per
encenalls, sa passió
més excel.lida n'és fer
destrosses de la creació.



Adela Payá i Prats
            🍭

DE PELL LUNAR A PELL SOLAR...!

DE PELL LUNAR
A PELL SOLAR...!



El cel, gebrat
d'arc iris,
acoloreix fumaroles
d'un garbuix
de lluminàries.

Pigments de tota
mena de colors,
es reflexteixen
pels rierols,
on uns ulls
de peix, immensos,
quedin meravellats
de tanta bellesa
ressaltada.

Aigües tricolors,
salzes enrossits,
gespa relluïda
de grocs i, de glaucs
i, tu, de cos nuu,
ajagut  per sobre
del tarquim,
semblis una escultura
de Miguel Àngel. 


Amb abrigall de
fullam, et cobreixis
part del teu cos
i, em llances riallades
de nen entremaliat,
avesat als jocs de
les moixaines.


Rodolem enfangats,
adquirint formes
de rocam i, aquesta
nit, la pluja, ens ha
rentat de la llacor,
posant al descobert
els nostres cossos
despullats.


Mentrestant, una
lluna insultant, ens
esgarrinxava la pell
amb mossegades
satèl.litals.
   
   
El cel, gebrat
d'arc iris,
ens ha tatuat les
cotnes de pinzellades
abstractes.
Seduïts pels cops
de llum i, d'aigua
ens hem arrapat
com ho fan les
arrels dels arbres
sota la gleva.

Ens hem ataüllat
amb llambregades
què llauraven
espurnes de còrpora
i, d'ànima.
En descloure els ulls,
me n'havia transformat
en tu i, tu te n'havies
trasmudat en mi.

La lluna, prenyada
de gelosia,
ens havia jugat una
mala passada, calia
esperar l'arribada
de l'astre solar, per a
la següent metamorfosi.

Aleshores, ens hem
encetat de figures
novelles,
ens hem subjugat
amb sexes intercanviats,
i, a trenc d'alba,
hem recuperat les
aparences d'abans.

 

 Adela Payái Prats
             💖


  

MOLT MISTERIÓS...!

PINTOR: OSWALDO GUAYASAMIN




MOLT MISTERIÓS...!



En feia viatjar a
la meva ànima
asseguda al rocam,
des del qual
atalaiava vagons
de trens, carregats
d'estels.


El Mag dels somriures
s'hi passeja de
tant en tant, pels
airecels, i amb el seu
pinzell magistral
empastifa de colors
els llenços d'atzurita. 


Un estellicó em fa
de mirall i, enllà
m'hi veig abillada
de felicitat;
m'entrelluco
de ben a prop 
i no em reconec, 
mentre l'altra < jo>
em xiuxiueja què hi
sóc  < jo>  en el futur.  


Sí hi visc en cada línia
temporal, em pregunto
quants < jo>  de mi
mateixa existeixen?
Ens trobem
repetitivament
al Cosmos, inserits
en cossos bessons
però amb històries
diferents?
Oi, què és de ben
misteriós...!






Adela Payá i Prats
             🌌

   

MIRADES DE ROSELLES...!

MIRADES DE
ROSELLES...!



Sempre havia
mirat la vida
amb llambrecs
de roselles:
roig passió,
impulsivitat, 
apassionament;
moltíssima joia;
somnis de melassa,
abraçades creixents,
petons estel.lars.


Com m'estimava
la vida,
al dessota d'uns cels 
des dels quals s'hi
despenjaven
cortinatges de sonalles.
Arrapada als cordills
cèlics viatjava
a l'entorn del planeta
i reia, reia,
tot em semblava dolç
brillant, lluent,
muntada en carrossa
alada de carbassa.
 

Però me n'he fet gran,
se m'ha bocinejat
el cor tantes vegades,
què he consumit
temps en reconstruir-lo.
Ara entrelluco la vida
de lluny, amb esguard
de xicrandes.
Em vesteixo amb el
color dels seus pètals
i contemplo la mar
fins a dissoldre'm
a dintre d'ella.  
De blaus i de lilàs
vaig llançant mans
pels oreigs.
Escric al bell mig
dels núvols paraules
novelles, i plouen
notes musicals.
Les melodies més
extraordinàries hi són
compostes
pels firmaments,
mentre a poc a poc,
m'alleujo,
m'hi faig voladissa,
asseguda al llom
d'un unicorni blanc.


Tot m'ho he estimat
amb demesia,
amb un excés
de plètora exultant.
Brollava d'estimes
què en ser espargides
per les contornades
tot ho enlluernaven.


La Vida ara mateix
en mostra les seves
cromacitats
empal.lidides;
gessamins als ulls,
i, ell, de cop i volta,
entreobri una porta a
l'entremig del rocam.
Marxem a l'uníson
acoblats de sentiments
i, en un bot n'hem sortit
disparats en direcció
a l'astre Sol, des del 
qual se'm retornin
els colors vermellons 
de les florades.







Adela Payá i Prats
             🌞

          
 

 
 

  

 



    
   

DEL CAOS A LA RESURRECCIÓ...!

Edward Burne Jones
Sibvila Delphica



DEL CAOS A LA
RESURRECCIÓ...!



N'és cert, no neixem
amb un llibre
d'instruccions sota
el braç i, reblits
d'incerteses,
d'intuïcions
i, de consells als 
setmanaris
dels psicòlegs,
ens quedem arrecerats
amb un munt 
d'interrogants.


Com un catàleg de normes
en pot fer l'ús a tothom?
Sí cada ésser humà
n'és únic i, a més a més,
irrepetible,   
sense tenir-ne en compte
les possibles vides què
n'haguessin pogut viure.


Com la mancança
dels diners ens
poden coaccionar a
prendre decisions què
d'haver-lo tingut,
n'haguessin sigut unes
altres les seves
el.leccions. 


Fins a quin punt
se'ns escurça la nostra
llibertat, n'és de ben
llangorós.
Haver de treballar
durant una jornada de
huit hores més les
tasques domèstiques
i, fer l'impossible per
cercar-ne més energia
de vegades,
no s'assoleix.

N'és correcte, potser m'hi
va escassejar la visió lúcida.
Em va faltar la confiança
en mi mateixa;
el tenir- ne assegurat un lloc
de feina,
sempre amb contractes 
temporals;
la por a perdre els fills
per no disposar dels
guanys sobrants.


Qui podia haver-te dit
què en certes ocasions
no s'hi pot comptar amb
els altres...?
A qui creies el teu
aliat, de sobte, s'hi havia
convertit en el teu adversari.


És cert, no neixem
amb un llibre
d'instruccions sota
el braç,
dubtem, ho embrollem
tot, fem mal bé, i pensant
que el què havíem decidit
n'era el millor, te n'adones
què hi va ser el pitjor.


A la propera vida,  
en demanaré què no
se m'esborri cap cosa
de totes i, cadascuna
de les meves vides.


Quin sentit en té
l'existència,
sí tot ens ho difuminen
fins i tot, les nostres
experiències.?
De què pot servir
renéixer una i altra
vegada,    
com si fos la primera
volta.?
Un altre sense sentit, 
com tanmateix ho
són els diners.
Vivim en territori fals,
encerclats d'arenes
movedisses, 
d'eructes volcànics, 
de tremolors
de la Mare Terra;
de vomiteres de la
mar; 
de malifetes,
dutes a terme pels
banyetes; 
dels amics què els 
abelleix fer-ne el
paperet de desamics,
perquè no acompleixis
els seus propòsits;
de l'amant què és
va mudar en serra
de cadena.
Només ens tenim
a nosaltres mateixos
en aquest holograma,
què ni tan sols no sabem
qui el dirigeix.






Adela Payá i Prats 
             ☘