UNA OBAGA AMB FORMA DE MONSTRE..!

Cueva Oxtotitlan
Chilapa de Àlvarez



UNA OBAGA
AMB FORMA DE
MONSTRE..!





Bon dia,
estimat Sol,
avui,
amb forma
de girafa,
amb un rerefons
esgrogueït,
tot tu clapat
de carbassa.

Alguns germans
còsmics,
t'han estripat
els vels malèfics
què impedien
l'arribada
dels raigs solars. 

Amb passes
allargassades,
te n'has enfugit,
donant lloc
a l'aparició d'uns
núvols clotosos,
on, carregats de
llepolies,
ens xopen
de caramels foscos
amb gust de
regalèssia.

Entre les arbredes
grisenques,  
ell, el transgressor,
s'hi apropa
sigilosament,
s'asseu arran meu
amb sospireigs
infernals.

Em parla dels
colors llampants
al lloc on viu;
dels éssers abruptes
què el poblen;
de la música estrident
que reverbera
a l'interior
de les pusil.lànimes
ànimes;
dels espais què
s'expandeixen i es
contrauen al mateix
temps;
de les pires
carnavalesques.

Em mussita què ja
resta menys per a
la gran paròdia
universal,
mostrant- me
pamflets amb
imatges corrosives.

N'hi ha el record
melangiós per reviure
els paratges frondosos;
per atalaiar els rostres
de la bona gent
mirant pel bé comú;  
per visitar
les ciutats
envitrallades;
per visualitzar
l'equilibri natural
de tot allò què vibra
en harmonia,
contrariàment als
prolegomens
d'aquesta criatura.

Bon dia,
estimat Sol, enmig
dels viarons,
t'has endolat,
mentre aquest <ens>
amb les dents llargues
babeja de bon grat,
fregant- me la pell
amb el palpís dels
seus dits corrugats.

De les seves mans
en trau flocalls
de calabruix i, he hagut
de demanar- li'n ajut
als homes ocells
per enlairar- me amb
vols de lapislàtzuli.

En sortir de nou
el Sol, pel fet de
descórrer els seus
cortinatges neulosos,
n'ha inundat de
llumunàries al monstre,
i, ara vagareja
lentament, desfent- se
a poc a poc,
abandonant trossos
d'ombres.

A sobre de la bruna
gleva, una obaga
de fardatxo gegantí,
jau tot espatarrat,
com esperant algun
sortileig màgic,
alguna recomposició
del seu cossatge
espargit.

Encara què me'l
miro amb desconfiança,
cavalcada
al llom d'un seient
emplomallat, m'ha
semblat què la fera
al terra, em picava
l'ullet.


No vull tornar a
tenir- ne aquesta
al.lucinació
en fugir el Sol
estrepitosament
amb potes
taquejades.



   
  

Adela Payá i Prats
             🍀