OCTAVIO PAZ

 

Un 31 de Març hi va néixer Octavio Paz.

OCTAVIO PAZ
(1914-1998)

<LA VIDA SENCILLA>

Llamar al pan y que aparezca sobre el mantel el pan de cada día;darle al sudor lo suyo y darle al sueño y al breve paraíso y al infierno y al cuerpo y al minuto lo que piden;       

reír como el mar ríe, el viento ríe, sin que la risa suene a vidrios rotos;
beber y en la embriaguez asir la vida, bailar el baile sin perder el paso, tocar la mano de un desconocido en un día de piedra y agonía y que esa mano tenga la firmeza que no tuvo la mano del amigo;
probar la soledad sin que el vinagre haga torcer mi boca, ni repita mis muecas el espejo, ni el silencio se erice con los dientes que rechinan:

estas cuatro paredes –papel, yeso, alfombra rala y foco amarillento–
no son aún el prometido infierno;            
que no me duela más aquel deseo, helado por el miedo, llaga fría, quemadura de labios no besados:
el agua clara nunca se detiene
y hay frutas que se caen de maduras;      
saber partir el pan y repartirlo,
el pan de una verdad común a todos, verdad de pan que a todos nos sustenta,
por cuya levadura soy un hombre,
un semejante entre mis semejantes;       
pelear por la vida de los vivos,
dar la vida a los vivos, a la vida,
y enterrar a los muertos y olvidarlos
como la tierra los olvida: en frutos…

Y que a la hora de mi muerte logre morir como los hombres y me alcance el perdón y la vida perdurable del polvo, de los frutos y del polvo.

Octavio Paz
Pintura: Pierre-Auguste Renoir
                 (1841-1919)

LETARGIA..!

 

LETARGIA..!





Torno a la meva infantesa,
cavalco a sobre d'una ovella
que hi fa de gronxador.

Balanceig del meu cos,
com abans, quan n'era
una nena petitona.

Miro la vida amb ulls
de vailet, només vull jugar
i ser infinitament feliç.

Em resta poc de temps, he
d'aprofitar el Sol i les
muntanyes, les flors
i, els meus nets, la mar
i, els cels enlluernats,
els arbres i, la Mare Terra.

Me n'adono que de tant en
tant em desmemoritzo i
m'angoixo una micona.
La meva testerola n'és
un cossiol a vessar de
floració.

Tinc por d'oblidar qui
he segut, qui sóc, i qui seré,
aleshores, com hauré
de superar- ho., sí la memòria
m'exclou del seu costat?

Després de tantes
lluites i llàgrimes,
de tanta solitud i, paraules
malgirbades,
de tant d'abandó i nits sense
apenes dormir,
acabaré essent una boja..?
una llunàtica?

Déu- n'hi do...!

Quina pena, quin desconsol,
N'hauré de treure energies
per autosanar-me...!
Endrapar- me'n de raigs
assolellats.

N'ha hagut massa sofriment,
les neurones han quedat
força esberlades, i ben
esfilagarsades. S'hi assemblen
a esponges esgardissades..

No he sabut defendre'm,
he deixat que les dolences
s'hi ficaren a dintre del
meu cos, com fiblons agusats.

M'ha faltat estimar- me més,
valorar- me més i, haver
posa't cadenats a tot allò
que em damnejava.

Em convertiré en una mena
de vegetal,
l'espill del meu company
abans, ell, de morir..?

O més bé, hi seré un mineral
inamovible, fix, parat,
amb tentacles de quietud.?
O un embalum amb el qual
tothom entropessarà.?

No vull més experiments
macabres a la meva vida,
una mica de dignitat
a l'existència dels humans.

Torno a la meva infantesa,
cavalco a sobre d'un bou
que hi fa de gronxador.
Saltironem al damunt del
matador i de l'engrescat públic.

Deliraran perquè em transformi
en un nadó, a l'habitacle de les valls
penombrades, però
em negaré a restar enllà,
no desitjo ja una altra vida
reblida de tantes sofrences.

Sí he de tornar a viure, que
hi sigui en els paratges
de les alegrances, en el
goig de les savieses i en
poder transmetre tot l'amor
que traspua a dintre meu.

He hagut d'engolir- me'n
les tendreses, al davant
de les frivolitats,
abillar- me'n de transparències
al camp de batalla,
fugir de les enveges alienes,
de les llengües bífides,
d'un munt de rancúnies
mentre l'amor ploriquejava
com un nin afligit, per no
poder esclatar d'amanyacs.

N'estic molt feta pols,
la meva ànima rau en
silenci i un xic apesarada.
Em faig gran i, a sobre de tot,
els barrufets en fan
aldarulls a tothora i per
tot arreu.

Fins a quan, no ho sé,
com també ignoro quina
cosa emmenaré en un món
empaperat de foscúries
amb taques blanques.

Han ofegat la delicadesa
dels sentiments,
l'autenticitat dels nostres
esperits,
han fantasiejat per
empolainar- nos de diablots,
i als qui ens hem oposat
ens han atabalat amb
sons dissonants..

Hi vull parlar amb les
Energies Creadores, necessito
assabentar- me'n de cadascun
dels per què capgirats.
No puc continuar vivint
com un titella.

Ara mateix hi sóc un cuc
penetrant a l'interior
de l'ou...Estic en estat
d'involució...!
fins a la meva
propera desintegració.

Torno a la meva infantesa,
cavalco a sobre d'un núvol,
els àngels m'esperen al
carruatge de fira, engalanat
de fanalets i serpentines.





Adela Payá i Prats
             🍀       

Hermann Hesse

 

" Vivim tan sols dels nostres mancats, bells i magnífics sentiments, i cadascun dels sentiments que magolem n'és un estel que extingim."


Hermann Hesse
(1877-1962)

                          ⭐⭐⭐


" Vivimos sólo de nuestros pobres,
bellos, y magníficos sentimientos,
y cada sentimiento que lastimamos
es una estrella que apagamos."


Hermann Hesse
  (1877-1962)

UN JORN VENTÓS..!

 

John William Waterhouse

        (1849-1917)

UN JORN VENTÓS..!

Al bell mig de l'èter
dringuen els cascavells
al ritme de les florades
fent rodolar les seves
faldilles amb farbalans.

Xiulen els ventíjols,
dobleguen els branquillons
i el fullatge, remenen
pètals de colors,
folrant catifes a sobre
dels prats.

La vall n'és un vaivé
d'onades multicolors;
tot s'hi fa fugisser en eixa
ànsia per envolar- se'n,
o ben bé per arranar- se'n.

Remolins de fullam i
de polsim omplin els
espais naturals d'una
gleva en expansió.

Enllà, assegut al rocam,
un donyet d'espurnes àuries
dirigeix el concert de
les poncelles dansaires.

Un salm místic
es dessagana
en veus rogalloses,
s'eleva als emblavits
firmaments,
on amb solfejades porpres
es plau per inscriure'n
pentagramas de
notes compassades.

Tanta vida en exaltació
i una constant obsessió
per obligar- nos
a arrencar- nos
del contacte amb la
Mare Natura.

Tombegen aldarulls de
picarols;
vorejada d'escumes nívies
hi puc tocar la volta del cel,
on enllà m'abstrec de tant
d'assossec.

Resto en suspensió com
els núvols vagabunds i, em
sento tan encalmada
que em delejo per romandre
així, en estat al.lucinant,
la meva ànima ja no percep
l'angoixa ni el sofriment.

Haver de carregar els neulers
a sobre d'un munt d'ànimes
en patiment n'és cosa aberrant,
de la mateixa manera que
haver de justificar el sofriment
per tal de no voler moure
ni un dit.

Al bell mig de l'èter
dringuen els esquellerincs;
graonades de batalls
disposats en horitzontal
on a poc a poc
els grimpo, l'un darrere
de l'altre, fent una mena
de composició musical.

Uns immensos braços
m'arrepleguen i em diuen:
Amunt o avall...?

Amunt, sempre més cap amunt...!

Ara enduc ales,
m'hi apropo a les flors
i puc escoltar les seves
riallades,
les seves queixes
en ser assotades pels oreigs.

Parlo amb les ventúries
els hi demano que es calmin
que a tot el que està brollant
li'n produeixen dolences.

Què es converteixen en
bufits més assuaujats,
i aleshores, es detenen
en brufolar tan feroçment.

La vall entre muntanyes
s'ha tranquil.litzat,
es respira una pau inexplicable,
els aucells novament
emprenen els seus refilets,
i jo segueixo aixecant
el vol molt més amunt
del que em pensava.

Començo a saber el significat
de la llibertat..!







Adela Payá i Prats
              🧚‍♂️

PERLLONGAMENT

 

PERLLONGAMENT...!






Arribada i evanescència
de la teva presència,
esclats de llums i ombres
al llit de les desavenències.

Cos gran, mans immenses,
però un coret que encara
no sap com polsar
amb un esguard desenfocat.

Besades entretallades,
com dagues que volen ferir,
sense atrevir- se'n del tot
a infringir cap nafra ensangonada.

Ésser moribund que
desconeix <l'art amandis>

Els braços s'hi assemblin
a l'entortolligat brancam,
les cames, han quedat
acoblades en un sol tronc,
els peus hi són les arrels
enfonsades a l'interior
de la Mare Terra.

Però mil ulls i mil llavis
com fulles i flors,
voregen a l'arbre per tot arreu,
les ventades li clenxinen
els seus cabells frondosos.

Has quedat parat,
petrificat al lloc d'on surten
les llunes oblongues.
Enfosquida figura que
vagareja arran de les teulades.

Arribada i evanescència
de la teva presència.
La teva obaga no hi vol
marxar, li han aflorat bracets
d'estels marins,
amb els quals poder
arrossegar el teu cos absent.

Vol compensar els ardits
dolentes d'un ésser que
s'esbargeix de vanes
presumpcions.
Deleja per fer-se guaridora
dels danys lliurats als crèduls.

Estrèpit de les onades
en arribar a vora de mar.
Un hibisc de flors atarongades
creix de mica en mica,
s'espera l'ànima esllanguida
d'aqueix homenívol força
escarransit.

Es perllonga l'espai-temps
d'aquells que hi donen formes
al bell mig de la natura,
creadors del que els ha mancat,
però que allunyats del
seu esperit, només
s'adeliten per recrear allò
que ja no els correspon,
doncs ho han regalimat als
espectres errants de les nits.








Adela Payá Prats
             ⭐

ACLIMATACIÓ..!

 

André Derain
(1880-1954)

ACLIMATACIÓ..!




Hi vas distreure els
corrents dels rierols
amb ajut dels còdols
i, dels roquissars.

El seu trajecte hi va
canviar de rumb
mentrimentres,
restaria ajaguda
sota arbres cantaires.

De peus emblavits
trenaries aigües relliscoses
vers uns altres confins, on
tot en feia flaire de secà.

Sense previ avís, inundaries
la nostra llar de més i més
ruixats, fins a tombar- la.
De l'hort cap ésser del
regne vegetal, no hi sobreviuria.

Et vas fer fugisser com
núvol viatger, i amb fets
d'enderrocs, cap rastre
persistiria d'aqueix amor
esquinçat.

Com bandoler de mots
arrupits, arremetries
contra la bellesa 
ja establerta, ...No podies
suportar els genuïns
encontorns.

A dintre de la riera,
de llacor empastifada
n'has edificat un pont
amb la teva agegantada
figura,.... on cadascun
dels enamorats llancen
a les cristal.lines
aigües, els seus anells
de corretjola.

Càntics desamorosits
entonen els paisatges,
on tu t'has emplaçat
amb trets de pedra calcària.






Adela Payá i Prats
           💍
           

GERARD VERGUÉS I PRÍNCEP

 

GERARD VERGUÉS I PRÍNCEP
          
             (1931-2014)

<Fràgil com un vidre és la memòria>

Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia

despertar-me demà sense memòria.

I mirar-me a l'espill i no coneixe'm.

I veure davant meu un home estrany,

el cap ple de preguntes i de boira.

De quin color tenia els ulls ma mare?

Com era aquella dona que em va amar?

Quins els noms dels amics, quina la pàtria?

I no recordar res, no recordar-me

d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:

Al tard les orenetes revolaven

xisclant entre el daurat polsim dels núvols

i el so de les campanes i del riu.

I anava a l'Institut -les matemàtiques,

la lectura, el dibuix- i m'agradava

una noia de llargues trenes rosses

i ulls color de pluja. Molt després

-me'n recordo- vingueren la Botànica

(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),

la simetria transparent del quars

i l'obsessiu hexàgon del benzè.

I, amb els amics, parlàvem de poemes,

de sexe i de mil coses discutibles.

I de nit ja entrada (nits de vi i roses),

pensàvem ser immortals: pintar graffiti

ben insolent a les parets més blanques,

aparellar artefactes voladors,

trencar a cops de martell safirs puríssims,

besar els llavis gelats de les estàtues.

(La primera besada -me'n recordo-

va ser una nit de músiques llunyanes,

vora la mar i uns pits de nata tèbia.)

Recordo tantes coses. I m'adono

que dins el cos tinc més records que vísceres.

De cop comprenc que l'home és la memòria.

Gerard  Vergés i Príncep

                      ⭐

ALS QUI FAN OBLITS..!

 

Pintura: Leonora Carrington
                (1917-2011)

ALS QUI FAN OBLITS..!

No descuideu el vostre
llenguatge,
ni afegiu sal i pebre
als endolcits mots.

No us atreviu a
arrencar- li'n les ales
als parotets ballarins,
ni a fer- ne ofegaments
d'aucells,
recent obertes les
closques dels ous.

Us ha faltat el respecte
per la vida,
quan de la dona jove
haveu quedat embriagats
en detriment de l'abandó
per la dona gran i sàvia.
Tot es por abastar
sense haver- ho de confrontar

N'haveu enjudiciat els actes
per les aparences, no pas
pel seu contingut;
n'haveu xafigat les formoses
flors i haveu deixat créixer
les males herbes.

On rau el vostre cor, folrat
de fiblons confosos?
Quina cosa heu balmat
a l'interior del vostre pitram?

Qualsevol vida n'és
magnificent..!

Potser una existència
faltada d'habilitats
artístiques, n'és tal vegada
menys vida.?

Per si de cas, haveu escarbotat
els tresors que amaguen a
dintre, els éssers tractats
a força de puntades de peus.?

Haveu indagat al fons de les
criatures, que no han gosat pas
de poder aprendre,
per manca de mitjans.?

Estimeu, admireu el que
llueix de presència,
el que n'és fonedís us fa
tremolar d'inseguretats.

Fins que tothom no hi pugui
treure a la llum els seus dons,
no n'hi haurà pas descans.

N'és més virtuós, el qui
pateix el menyspreu dels
altres, que no pas, el qui
s'hi contorneja de fàtues
vanitats.

El món n'és sobrat de
presumits,
de cares lluents i paraules
foradades, de fets adormits
i, actes evanescents.

Ens escau aprofundir ben
bé als substrats de l'ànima,
gratar fins al moll de l'os,
aprendre a ser-ne més humils,
i no vanagloriar- nos
pel fet de col.lidir amb gent
que només pensin en
extreure profit de les
lluernes,
sense apenes haver-ne posat
esment, en els éssers que
habiten al foscam.

No descuideu el vostre quefer
per assolir el benestar
de qualsevol...No sigueu
tan cruels, com per a rebutjar
als qui no hi són del vostre
parer, o que no refulgeixin
com boles de discoteca.

N'hi ha qui li agrada
contemplar el món des
de les clavegueres,
com així ho afermava:
l'Oscar Wilde.
Aleshores, també ho
haureu de respectar
sense necessitat de fer riota.






Adela Payá i Prats
              ❄

ESQUITXOS DE FLORS..!

 

ESQUITXOS DE FLORS..!





Els llibres que
sostenies
a les teves mans,
de cop, es mudaren
per ninots xerraires;
hi vas espantar les
delicades fulles
amorosides.

Les enllaçades estrofes,
una rere l'altre
caigueren com vertiginoses
cascades.
N'eren cadascun dels
poemes més bells,
desfent- s'hi a poc a poc.

Els meus cabells
ornamentats amb
flors de nenúfars,
n'eren les petites il.lusions
que arrelaries a pleret.

Nedàvem en rierols
orlats de nimfees,
s'hi omplíem les boques
de flors,
fantasiejàvem en un
amor eternívol,
i sobtadamente
el buit hi va renéixer
als llibres, a les flors,
a les aigües.

Hi vas venir per
arrencar- me'n del
cap les tiges verdes
i, les corol.les enrossides.

Per culte macabre
m'enfonsaries al
fons de les aigües,
però al llarg dels anys
suraria, enrivetant les llacunes
de flors de Lotus.










Adela Payá i Prats
            🌺

DESCURANÇA..!

 

DESCURANÇA..!





No em vulguis a la
teva vida,
hi sóc perillosa,
no m'arronso d'espatlles
al davant dels monstres,
els llanço pedruscalls
per a que marxin el més
aviat possible.

No aguantu les enganyifes,
ni els suposats actes
teatrales, al damunt dels
embellits tarimats.

Tampoc m'agraden
les cares de gestos
canviants, al so dels
desafinats gongs,
ni els cossos de vitrall,
què en tocar- los obrin
comportes a una tirallonga
de nans recelosos.

No em vulguis a la
teva vida,
inventaré mons de colors,
amb els quals no et plaurà
viure, perquè no en parlarem
de deports, de política i
menys encara d'economia.

Hi sóc maga, embruixo
als malvats, perquè s'aturen
d'anar magolant als altres,
els en faig beure àpozemes
magistrals, i al moment
cantussegen com eunucs.

No em vulguis a la teva vida,
no hi faig elogis de ningú,
ni aclamo fets d'exclusivitats,
Tothom n'és únic, especial.

Cadascun de nosaltres
hi som herois, pel fet de
romandre en un lloc tan
llunyà dels equilibris i, les
harmonies.

O tal vegada ens van prometre
paradisos inexistents,
que ocultaven al seu interior,
averns candents.

Enduem a sobre els vestits
dels guerrers, posats al nostre antull.
Uns lluiran d'aplaudiments
i una altres de perllongats oblits.

No em vulguis a la teva vida,
quan jo tampoc et vull a la meva,
doncs has trencat el vaivé
d'una lleial amistat.

Has pertorbat el dolç fluir
dels sentiments
i encara no puc comprendre
els motius tan altisonants,
potser, n'estiguin disfressats
per tot allò que llampegueja.

No em vulguis a la
teva vida,
a les butxaques hi amago
un munt de petards
i, en poder, els faré esclatar.





Adela Payá i Prats
            🥁

POESIA HI VAS SER TU..!

 

POESIA HI VAS SER TU..!

Poesia hi vas ser tu
en fer- te present a
la meva vida, quan només
en teníem disset anys.

Sabia que el nostre camí
es faria un, en el transcurs
dels anys,
perquè el temps
què ens van separar, seria
el que ens arrauliria per
tostemps.

Poesia hi va ser el trosset
de terra, què ens embolcallaria
d'oliveres, de magraners,
d'ametllers i d'una munió
d'ocells cantaires i nins
traginant al nostre voltant.

Les florades i les papallones
com les fontanelles, sempre
en donarien testimoni de
la nostra aliança.
La Mare Terra ens custodiava
a tothora.

Poesia hi vas ser tu,
fins i tot, en els moments
més tràgics i complicats;
la mateixa vida em faria
comprendre que tot podia
finir amb un lleu parpelleig.

I així ocorregué, quan de
sobte, aparegueren els
guerrers de les temences.

Malgrat els greus embats,
ens vam curullar d'alguns anys
feliços i d'uns altres, esquitxats
d'asprívoles ascles.

Arrossegat pels efluvis cèlics
ens deixaries a l'abast
preguntes, entre les quals,
indagar el significat dels obviats.

Poesia hi vas ser tu
en tot moment,
al complaure't per junyir
les nostres vides,
tot i que, hi van restar
llacunes per desenterbolir.

Amb el cistell dels
interrogants, cada any li'n
llanço a l'empiri un d'aquests
corbats bastonets,
per si de cas, hi trobo
alguna resposta escaient.

Al llibre de poemes, de tots
dos plegats, grimpaven
les moixaines amb les
tristeses, les alegrances
amb les querelles, les
llàgrimes amb els somriures.

Tot n'era un aiguabarreig de
sentiments contraposats, però
s'estimàvem malgrat la dualitat.

Hi vam encarrellar un reguitzell
de fils acolorits, que assolirien
un formós brocat...Les belles
estrofes d'amor, refulgirien amb
els colors de l'Arc Iris.






Adela Payá i Prats
              💜

MOTS REBREGATS..!

 

MOTS REBREGATS..!

Es fa tard em deies
els últims anys,
sempre anaves ofegat.
Tenies pressa per viure
abans de morir.

Aleshores, et delejaves
per sortir de casa,
fins i tot a hores
intempestives.
Et vas fer reticent
a ajocar- te'n a sobre
de coixins flonjos.

Passava els jorns
conduint- te a qualsevol
indret..., Tu t'adelitaves
per enfugir- te'n dels
teus pensaments
més punyents.

A Sevilla, t'hi vaig menar
a risc de qualsevol
esdeveniment maldestre,
et mories de ganes
per conèixer a la Mar,
la teva primera néta.

Un viatge arriscat, però
hi vaig acomplir els
teus desitjos d'avi.
Als teus braços
acolliries la criatura
més bonica.

Es fa tard em deies
els últims anys,
amb un esguard enfonsat
i ben trist, ...Esquivaves
el teu sentir de marbre.

Hi vam recórrer paratges
que abans no t'atreveries
a visitar ni de lluny;
el nostre últim aniversari
de noces, ho vam celebrar
a fora de casa i, a cadascuna
de les energies divines
els hi demanava que et
curessin.

Malgrat els precs i les
súpliques, no va haver- hi
compassió, ni misericòrdia,
te se'n varen endur de
totes totes.

Ha segut un recorregut
esquerp amb un munt
d'entrebancs que tots
alhora hem hagut de guimbar.


Es fa tard em deies
els últims anys,
i ara et dic jo a tu:
es fa prompte encara
per a marxar,
no m'esperis,
dos nets més hi són
a punt d'arribar,
què almenys disposi
del temps adient, per a
poder entrellucar- los.










Adela Payá i Prats
           🎀

PA D'ÀNGEL...!

 

PA D'ÀNGEL...!





Celebrem un día
nuvolat, nevat,
on als cims de les
muntanyes
les núvies s'han abillat
de blanc setí.

Tu, amb jupetí distinguit
t'has abocat a les
balconades del firmament,
et lleves a càmera lenta
el teu barret de plomes
eixalbades.

Sembles feliç,
amb regust de pa
d'àngel  i, de sobte,
em llances
flocs de neu amb
formes de flors.
Rodolen amb faldilles
ampul.loses, fent
giravolts de seguit.

Lilàs i més lilàs,
les meves poncelles
predilectes,
què tenyides de
nacre han arribat
a empolvorar la
glauca gespa..

Poemes nivis,
m'escrius
des de les
arestes dels
teus llavis molsuts,
blanquívoles lletres
al tapís blau del cel
refulgeixen
de sinuositats.

Ballo al compás
de les volves caient,
davallades
en eixe despreniment
lent i pausat
que fan l'efecte
de raure suspeses
enmig del no res.

Has colpejat els cristalls
amb els artells de les
suggestives mans i,
en obrir els finestrals:
besades d'albor
n'he rebut al voltant
del meu cos.

Vingut des dels espais
eteris, t'has expandit
a dintre de la llar. Has
voleiat d'invisibilitats
cadascuna de les
raconades.

Els arbres per tu estimats
t'acompanyaven, i
dolçament en feien
trontollar el fullam,
component sons jamai
no creats.

Mai no n'havia escoltat
una música tan encisadora,
tan embadalidora,
amb fragàncies de nards.

Festegem el teu jorn
que durant tants anys
t'has perdut,
però avui han consentit
que poguessis vagabundejar
per les estances de la
casa amb vels de cel.lofana.






Adela Payá i Prats
             👼

N'ETS LLIURE..!

 

N'ETS LLIURE..!

El nostre petitó jaç,
enmig de les auledes,
em recorda  eixes
paraules esbocinades,
escampades a sobre
de les selvàtiques
herbes aromàtiques.

Flairàvem aqueixos mots
captivadors,
amb recança asprívola,
doncs mai no s'aventurarien
a empolainar-se'n amb
llautons radiants.

El pas del temps ens duia
de tant en tant, a eixe lloc,
on fantasiejàvem el que
hagués pogut ser-hi.
Malgrat les nostres quimeres
n'havíem construït castellets
de paperines a frec de
les ventades.

Caminàvem al bell mig
dels boscos,
entre xiuladisses d'aucells
i remilgades papallones,
capficades en empaitar-nos
al llarg dels seus voleteigs
entretallats.

I, enllà hi eren el fonoll
amb gust d'anís,
el romaní i la sàlvia, les
carrasques, els teixos
i, les promeses de faules.

A les nits cantussejaves
penjat al brancam dels
alcinars, mentre una lluna
de porositats espigolades
t'enllumenava de rodolíns,
a dalt de l'arbre.

Sota l'aparença d'un
mussol, reblies els
espais nocturns amb les
teves solfejades.
T'atalaiava des de la terrassa
i aleshores, callaves,
arrodonint- te com un
cabdell de llana.

Els amagatalls i els silencis
han fet del nostre sojorn
un lloc on ja no hi viu ningú,
on any rere any,
la gleva es distrau per
engolir- se-lo de mica
en mica.

T'has transformat en
aucell rapinyaire,
t'has arrencat la pell
d'humà,
perquè has escollit
rapellar que no
pas estimar.

Em complac en vagarejar
per totes les teulades,
aprenent- me un munt
de noms estel.lars
que van i venen,
esperant posar- me
la roba d'estellicó.

Almenys sí que puc assolir
com d'entristides ressonen
les teves melodies,
quant d'afligiment has
embolcallat entre les
tremoloses ales, fins i tot,
has teixit el teu cos amb
plomes de plom.

Estàtua d'arbre, arrelada
als branquillons,
on un esquerdill amb garfis
esfilagarsats, t'ha desarrapat
del teu indret...!


N'ets lliure...!




Adela Payá i Prats
             🦉

FAMILY PAYÁ PRATS

      

                       ❤🌳🌷⭐🍂🌞💜🍁🌻🌷

A LES MEVES NÉTES..!

 

A LES MEVES NÉTES..!

Espígol a frec de les mans,
l'aire esquitxat de lilà,
els ulls: els atuells
on arreplegar tanta
formosor,
i un perfum que embogeix.

Només hi veig cases
rurals al bell mig de les
serralades i, penso que
tant de bo, en tingués una
per a poder oferir-li-la a les
ninetes del meu cor.


La Mar, nineta llunyana
que viu a les terres del
Sud, gairebé, penombrada,
aombrada entre oliveres.

La Mireia, nineta
vergonyosa, que en
mirar- nos ens gira la seva
careta.

La Júlia un coet en acció,
tot ho investiga fins a la
seva descoberta.

Dos en són de camí i em
lamento de no poder
adelitar- les amb un Palau
de fades enmig de la
Mare Natura.

Espígol a frec de les
mans,
pensaments atordits,
el cor constret,
ell, no hi és, hi va marxar
enfollit, vorejat d'ombres
abatudes.

Abillada de blanc, em
somiava passejant enmig
de moltes florades,
a les meves nétes els
hi mostrava els noms
de cadascuna de les
poncelles, mentre elles
s'enjogassaven amb els
gats, els gossets i
els aucells..

Miro al cel amb tristesa
i em pregunto per què
no hi ets ací amb nosaltres,
per què et van impedir
exercir d'avi amb les teves
nétes...?

Per què et volien tan prompte
de tornada a casa, si encara
en tenies tants projectes
per acomplir...?

Continuen manant de nosaltres
i això ha d'estar errat,
endergues d'un altre costat.

Quan veuen felicitat, ens
arrenquin del terra, en són
reticents a les alegrances.

Planeta Terra, regit per éssers
ignorants, que tot ho volen
cobricelar d'accions funestes.

Quina flaire meravellosa
dels espígols a la gleva,
et sadollen d'eternitats i
de dolceses, de nous mons
en equilibri i harmonia...

Alada de malva, cerco
boscatges verdívols,
on poder ofrenar als
meus, de regals límpids.
Les nenes precisen paratges
purs on poder connectar
amb la Natura.

Ni un trosset de terra
en tenim, només ni que
sigui per respirar, per
contemplar la bellesa i,
per meravellar- nos,
curulles d'abstraccions.!

A les meves nétes,
preciosa Gaia,
les has de guardar
un troç de la teva
esplèndida presència.
No te n'oblidis d'elles.







Adela Payá i Prats
              🌎

POEMA ZEN

 

< LA INTEL.LIGÈNCIA DELS ARBRES>



Els arbres mediten a l'hivern,
gràcies a això floreixen a la primavera i en donen frutos a l'estiu, despullant- se de tot
el què n'és superflu a la tardor.


Poema Zen



<La Inteligencia de los Árboles>

Los árboles meditan en invierno, gracias a ello florecen en primavera y dan frutos en el verano, despojándose de todo lo superfluo en el otoño.



Poema Zen

            🌳

VENT DE PONENT..!

 

VENT DE PONENT..!

El vent de ponent
de galtes enrojolades,
bressolava les fràgils
roselles, als camps
primaverencs.

Melodíes sibilants
s'escoltaven als prats,
on les espigues de blat
acaronaven petalines
rubescents,
clapejant- les de groc.

Les oliveres refulgien
de verd exultant,
els raigs solars les havien
esclarides de cromacitats
glauques.

Tu i jo, asseguts a vora
de la barrancada ens miràvem
amb ulls esclatats de llum:
dards de vitrall, en feien diana
al bell mig dels nostres cors.

Quina cosa estranya em faria
esguardar- te com bestiola
espaordida..!

Tantes lloques hi trobava
a l'esclovella que folrava de
nacre la teva essència,
que no gosava a trencar els
teus silencis.

Quantes hores hi vam restar
sota cels candents,
mig endormiscats, sense
apenes parlar- ne de cap cosa..!

Les paraules n'eren aqueixos
itineraris dels llambrecs,
en continu moviment;
rodolíns que s'hi afanyaven per
quedar impresos a sobre
de tots dos plegats.

El vent de ponent,
entre escalfs i dolços
amanyacs assuaujats,
ens duia a contemplar- nos
lleugers, ingràvids,
sense el pes de les nostres
existències,
i va ser en un punt exacte,
concret,
on ens reflectiríem com
al principi del nostre
cop de sageta.

Aleshores, ens delejàvem
per sentir, no pas per xerrar,
n'hi havia com un cansanci
per emprar les paraules, i fins i tot,
gaudiríem per fluir en la mudesa.

Tot ho deixaríem córrer,
hi vam perdre l'interès per
desvetllar els secrets que
ens assotaven,
els emplaçarien per a que
rellisquessin
enmig de la brisa,
i sabíem que arribaria
el jorn on hauríem
d'emmirallar- nos un a dintre
de l'altre.

No n'hi havia pressa,
no calia enterbolir el precís instant
pels aldarulls eixordadors,
instava l'assossec, la pau,
l'abandonar- se al moment,
no forçar res,
cada esdeveniment requeriria
del seu raconet i del seu
rellotge per a manifestar- se'n.

Però el que ens va embolcallar
ens traspuaria per sempre.
Tu, et vas allargassar
de mutismes,
doncs la teva malaltia et va fer
mudar de testerola i, el qui
t'hi habitava, n'era un altre,
al qual desconeixia
 
Hi vas emprendre el teu viatge
amb els calaixos plens de
amagatalls,
i ja per tostemps
ens esgarriaríem sense cap
possibilitat de retrobança.

Ens vam dividir amb
arrencament de fletxes.
Cupidell hi va venir en un vent
de Zèfir a recollir-ne
cadascuna de les nostres
corbades fletxes.





Adela Payá i Prats
            🎭

EL QUE MAI NO EN SABRÀS..!

 

Pintura: Oswaldo Guayasamín
                    (1919-1999)





EL QUE MAI NO
EN SABRÀS..!

Mai no en sabràs
com de prolífic hi va ser
el meu ploriqueig.

Ni percebràs la clamor
de les meves llàgrimes,
de les quals una nova
espècie d'arbrissó hi
va néixer.

Dels seus colors no
et parlaré,
de la mateixa manera
que no et diré com
n'era la seva musicalitat,
ni per què ho vaig crear.

Només hi puc esmentar- te
què els Indis amb
aldarulls de tambors
profetitzaven mals
auguris...!

" S'obri la terra, se'n surten
potes de feristeles."

" Cantussejaven veus al
fons dels boscatges."

Mai no en sabràs com el
dolor pot detonar- ne
projectils a dintre del cor,
com de cop i volta,
el cervell, s'hi transformà
en polpa amorejada.

Com s'hi varen despenjar
safirs al voltant dels meus
ulls, blavejant galtes,
nas, orelles, llavis i mentó.

Des d'aleshores que
espurnejo de blaus.

Tothom defugeix
de romandre al meu
costat, inspiro i, remoc
moltes temences.

Qui m'hagués dit què
jugàvem a rodolar pel
laberint,
quan només n'hi havia
una porta d'eixida.

Tu ja fa un temps
què t'hi vas escapolir
de dintre d'ell,
tanmateix, jo, segueixo
fent giravolts.

Mai no en sabràs dels
meus viatges al fons
de la Mare Terra,
de tot allò que en
varen mostrar sense
poder eludir els aücs.

De llavors ençà, que
m'he convertit en una
fontana, rajant a doll.

Hi vas estar faltat de
la compassió,
quan només
et sadollaves per traspassar
els miralls i segrestar
allò que no et pertanyia.

N'ets el que no m'atreveixo
a determinar,
ja ho anunciaven els savis,
però no els volia fer cas,
Ara ja ha quedat ben confirmat.

Has imitat a un esquarterat
avet nadalenc,
addicionant-te boles i més boles,
per tal de relluir de més coloraines
i de més pompositat.

En engegar els llums
a l'entorn del tronc:
explosions de bombetes,
flamarades al bell mig
dels branquillons,
pluja de petites esferes 
virolades.

L'ampul.lositat, llançada
a perdre, mentre de cadascun
dels flocs penjadissos
només han restat cendres
a gavadal.


Mai no en sabràs
com de prolífic hi va ser
el meu ploriqueig..!
Tot ho va enderrocar.





Adela Payá i Prats
           🌻

TAFANERIES AL COSMOS..!

 

TAFANERIES AL COSMOS..!

Avui el Sol
en té mal de coll.
Esbiaixat viatja
una mica tort.

En sortir pels carrers
a tothom clisso
inclínat d'un costat,
i ell, el meu estimat,
deambula de
cap per avall.

El món s'ha corbat,
vagabundegem
de forma canviant,
i, tu, em dius que
ara pensis amb els peus.

Avui la lluna se n'anat,
s'ha barallat amb la Terra,
i, el Sol ha segut
bufetejat per les dues
damisel.les.

Les fades del cosmos
en fan xerrameques
entre elles,
a Selène l'han trobada
als braços de Mercuri,
i, ha afegit que amb ell
restarà per sempre.

Aleshores, Gaia, coqueteja
amb el Sol, abillada
de turqueses,
n'ha fet conjurs per a redreçar
a l'astre Solar.

Des que tots caminen
ben palplantats,
anuncien que la nostra
Deessa terràqüia s'hi posarà
de part ben aviat.

No se sap encara si
serà una nena planeta,
o un nen estel.
Aleshores, n'hi ha
invitacions per a poder
traslladar-nos envers
la nova creació.

Amb places limitades
els primers en tenir
prioritat hi seran els
infants.

La Mare Terra, ens ha
complagut en gran manera.
A donat a llum a una
bessonada: un xiquet
estellicó i una xiqueta
planetoide.

També és cert que
n'hi havia la possibilitat:
d'una nena estrella
i un nen planeta.

Un nou sistema Solar
n'és a la vista.
L'univers s'eixamplarà
més i més, mentre
un reguitzell d'humans
podran hostatjar uns
altres destins.

El meu estimat guarnit
de carabrú hi marxará
amb Ishtar, la filla de
Gaia i el Sol.

Guarnida de daurat
i ambre, em dirigeixo
vers Hèlios, el fill de
Gaia i el Sol.

Les cròniques estel.lars
ens confirmen que pluges
adamantines recrearan
paradisos oblidats.

Ja ha arribat l'hora de
deslliurar- nos dels averns,
els dimoniets defugiran
a les clavegueres de l'espai
còsmic..!









Adela Payá i Prats
            🌞🌏

DE REGRÉS A L'OUET

 

DE REGRÉS A L'OUET

Ixes de l'ou
però t'has amagat.
Quina cosa lletja
te n'ha fet tornar
al teu orígen de
naixença..?



Adela Payá i Prats
             🐣

CINTA ARASA I CAROT

 

CINTA ARASA I CAROT (1978)

Novel.la:

<VAIG FER LA MALETA UN DIA DE JUNY>
                   ( fragment)



" L'Anna va morir perquè no la van deixar ser, i ara sé que no es l'única. I la Beatrix va morir perquè no la van deixar créixer, i ara sé que no es l'única.
Jo, si sóc prou forta per sortir d'aquí, voldría poder fer alguna cosa contra tantes morts, contra tants de límits a la llibertat.
No sé què puc fer, no ho sé.. però n'hi ha tantes, de lluites que es poden lluitar per la llibertat, que sé que sabré trobar la meva."



Cinta Arasa i Carot

              💜

A DINTRE DELS SOMNIS..!

 

Artista :

WENDY MOULD.

A DINTRE DELS SOMNIS..!

Em vas venir a buscar
al carrer dels somnis,
i a la meva vora et vas
asseure tot pensatiu.

A les teves mans enduies
aquell teuladí, que durant
un temps el vam cuidar
amb tant d'esment.

Flairaves a nards i
gesmil i encara que et
volia abraçar, entre
tots dos, s'hi va interposar
un cistell ple de cireres.

Menjàvem i ploràvem
perquè res no enteníem.
No recordaves gairebé
cap fet de la teva vida
a la Terra.

Relata'm una historia
nostra, de quan n'érem junts,
em suplicaves ferventment.

I cada nit em transformava
en uns llavis en moviment,
per això em
llucava de color roig als
somnieigs;
tu, semblaves una mena
de vaixell, explorant
cadascuna de les rieres.

Em vas venir a buscar
al carrer dels somnis,
on tots dos alhora
pinzellàvem la gleva
de llavors multicolors.

Hi vam sotjar Sols
de tres colors.
Al crepuscle matutí i al
crepuscle vespertí
s'ajaçàvem a sobre
de la gespa,
omplint-nos d'un
caramull d'espurnes.

Aleshores, t'invisibilitzares
mentre de sobte
tornava al món de les
suposades realitats..

En descloure els ulls
tu, ja no hi eres,
no obstant això,a la barana
del finestral, un aucell
amb la seva piuladissa
m'acaronava l'ànima
d'alegrances..




Adela Payá i Prats
              🐤

JOANA RASPALL

 

JOANA RASPALL
   (1913-2013)

<BOMBOLLES>

Vine a fer bombolles,
que tinc un tassó
ple d’aigua i sabó.

Mira com voleien
i brillen al sol
tot fent tornassol!

Si la més bonica
proves d’agafar,
se’t fon a la mà…

I et quedes en dubte
de si l’has bufat
o ho has somniat!





Joana Raspall

             🌷

PIERRE MIGNARD

 

<𝗖𝗥𝗢𝗡𝗢𝗦 𝗖𝗢𝗥𝗧𝗔𝗡𝗗𝗢 𝗟𝗔𝗦 𝗔𝗟𝗔𝗦 𝗔 𝗖𝗨𝗣𝗜𝗗𝗢>     

                                (1694)



Autor: Pierre Mignard
      (1612-1695)

“Cronos cortándole las alas a cupido”
es una de las obras más representativas de Mignar.

En ella nos cuenta como el dios griego, padre del tiempo, le corta las alas al amor como una alegoría de que el amor es víctima del paso del tiempo, es decir, de su propio futuro.

“El amor lo vence todo, pero el tiempo vence al amor”. Con esta frase, Mignar ha querido darnos luces del significado de esta pintura.

Cronos sostiene con fuerza sobre sus piernas al amor representado como un niño que ante una travesura está a punto de recibir un castigo.

Al cortar las alas del amor, está poniendo sus pies sobre la tierra, con esta metáfora Mignar nos da a entender que este amor idealista ahora se convierte en un amor realista y más centrado.

El tiempo es pintado musculoso y con barba, lo que nos muestra su fuerza y sabiduría.

Bajo sus pies está la guadaña, que hace alusión a su poderío sobre la mismísima muerte, a un lado se encuentra el reloj de arena que indica que el tiempo no se detiene, las flechas de Cupido están en el suelo sugiriendo que el amor ha caído derrotado por el tiempo, aunque esto no puede ser del todo cierto, el tiempo no ha vencido al amor, las flechas no están tiradas o rotas, sino protegidas dentro de su carcaj resguardadas a un lado.

Se cree que Mignar realizó esta pintura con el fin de aleccionar a sus cuatro hijos sobre la relación entre dos seres humanos que con el tiempo puede tomar dos caminos distintos:
o el amor se desvanece con el tiempo o se transforma y evoluciona en un sentimiento más maduro.

                                     🌺🌻