GERARD VERGUÉS I PRÍNCEP

 

GERARD VERGUÉS I PRÍNCEP
          
             (1931-2014)

<Fràgil com un vidre és la memòria>

Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia

despertar-me demà sense memòria.

I mirar-me a l'espill i no coneixe'm.

I veure davant meu un home estrany,

el cap ple de preguntes i de boira.

De quin color tenia els ulls ma mare?

Com era aquella dona que em va amar?

Quins els noms dels amics, quina la pàtria?

I no recordar res, no recordar-me

d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:

Al tard les orenetes revolaven

xisclant entre el daurat polsim dels núvols

i el so de les campanes i del riu.

I anava a l'Institut -les matemàtiques,

la lectura, el dibuix- i m'agradava

una noia de llargues trenes rosses

i ulls color de pluja. Molt després

-me'n recordo- vingueren la Botànica

(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),

la simetria transparent del quars

i l'obsessiu hexàgon del benzè.

I, amb els amics, parlàvem de poemes,

de sexe i de mil coses discutibles.

I de nit ja entrada (nits de vi i roses),

pensàvem ser immortals: pintar graffiti

ben insolent a les parets més blanques,

aparellar artefactes voladors,

trencar a cops de martell safirs puríssims,

besar els llavis gelats de les estàtues.

(La primera besada -me'n recordo-

va ser una nit de músiques llunyanes,

vora la mar i uns pits de nata tèbia.)

Recordo tantes coses. I m'adono

que dins el cos tinc més records que vísceres.

De cop comprenc que l'home és la memòria.

Gerard  Vergés i Príncep

                      ⭐