LETARGIA..!

 

LETARGIA..!





Torno a la meva infantesa,
cavalco a sobre d'una ovella
que hi fa de gronxador.

Balanceig del meu cos,
com abans, quan n'era
una nena petitona.

Miro la vida amb ulls
de vailet, només vull jugar
i ser infinitament feliç.

Em resta poc de temps, he
d'aprofitar el Sol i les
muntanyes, les flors
i, els meus nets, la mar
i, els cels enlluernats,
els arbres i, la Mare Terra.

Me n'adono que de tant en
tant em desmemoritzo i
m'angoixo una micona.
La meva testerola n'és
un cossiol a vessar de
floració.

Tinc por d'oblidar qui
he segut, qui sóc, i qui seré,
aleshores, com hauré
de superar- ho., sí la memòria
m'exclou del seu costat?

Després de tantes
lluites i llàgrimes,
de tanta solitud i, paraules
malgirbades,
de tant d'abandó i nits sense
apenes dormir,
acabaré essent una boja..?
una llunàtica?

Déu- n'hi do...!

Quina pena, quin desconsol,
N'hauré de treure energies
per autosanar-me...!
Endrapar- me'n de raigs
assolellats.

N'ha hagut massa sofriment,
les neurones han quedat
força esberlades, i ben
esfilagarsades. S'hi assemblen
a esponges esgardissades..

No he sabut defendre'm,
he deixat que les dolences
s'hi ficaren a dintre del
meu cos, com fiblons agusats.

M'ha faltat estimar- me més,
valorar- me més i, haver
posa't cadenats a tot allò
que em damnejava.

Em convertiré en una mena
de vegetal,
l'espill del meu company
abans, ell, de morir..?

O més bé, hi seré un mineral
inamovible, fix, parat,
amb tentacles de quietud.?
O un embalum amb el qual
tothom entropessarà.?

No vull més experiments
macabres a la meva vida,
una mica de dignitat
a l'existència dels humans.

Torno a la meva infantesa,
cavalco a sobre d'un bou
que hi fa de gronxador.
Saltironem al damunt del
matador i de l'engrescat públic.

Deliraran perquè em transformi
en un nadó, a l'habitacle de les valls
penombrades, però
em negaré a restar enllà,
no desitjo ja una altra vida
reblida de tantes sofrences.

Sí he de tornar a viure, que
hi sigui en els paratges
de les alegrances, en el
goig de les savieses i en
poder transmetre tot l'amor
que traspua a dintre meu.

He hagut d'engolir- me'n
les tendreses, al davant
de les frivolitats,
abillar- me'n de transparències
al camp de batalla,
fugir de les enveges alienes,
de les llengües bífides,
d'un munt de rancúnies
mentre l'amor ploriquejava
com un nin afligit, per no
poder esclatar d'amanyacs.

N'estic molt feta pols,
la meva ànima rau en
silenci i un xic apesarada.
Em faig gran i, a sobre de tot,
els barrufets en fan
aldarulls a tothora i per
tot arreu.

Fins a quan, no ho sé,
com també ignoro quina
cosa emmenaré en un món
empaperat de foscúries
amb taques blanques.

Han ofegat la delicadesa
dels sentiments,
l'autenticitat dels nostres
esperits,
han fantasiejat per
empolainar- nos de diablots,
i als qui ens hem oposat
ens han atabalat amb
sons dissonants..

Hi vull parlar amb les
Energies Creadores, necessito
assabentar- me'n de cadascun
dels per què capgirats.
No puc continuar vivint
com un titella.

Ara mateix hi sóc un cuc
penetrant a l'interior
de l'ou...Estic en estat
d'involució...!
fins a la meva
propera desintegració.

Torno a la meva infantesa,
cavalco a sobre d'un núvol,
els àngels m'esperen al
carruatge de fira, engalanat
de fanalets i serpentines.





Adela Payá i Prats
             🍀