N'ETS LLIURE..!

 

N'ETS LLIURE..!

El nostre petitó jaç,
enmig de les auledes,
em recorda  eixes
paraules esbocinades,
escampades a sobre
de les selvàtiques
herbes aromàtiques.

Flairàvem aqueixos mots
captivadors,
amb recança asprívola,
doncs mai no s'aventurarien
a empolainar-se'n amb
llautons radiants.

El pas del temps ens duia
de tant en tant, a eixe lloc,
on fantasiejàvem el que
hagués pogut ser-hi.
Malgrat les nostres quimeres
n'havíem construït castellets
de paperines a frec de
les ventades.

Caminàvem al bell mig
dels boscos,
entre xiuladisses d'aucells
i remilgades papallones,
capficades en empaitar-nos
al llarg dels seus voleteigs
entretallats.

I, enllà hi eren el fonoll
amb gust d'anís,
el romaní i la sàlvia, les
carrasques, els teixos
i, les promeses de faules.

A les nits cantussejaves
penjat al brancam dels
alcinars, mentre una lluna
de porositats espigolades
t'enllumenava de rodolíns,
a dalt de l'arbre.

Sota l'aparença d'un
mussol, reblies els
espais nocturns amb les
teves solfejades.
T'atalaiava des de la terrassa
i aleshores, callaves,
arrodonint- te com un
cabdell de llana.

Els amagatalls i els silencis
han fet del nostre sojorn
un lloc on ja no hi viu ningú,
on any rere any,
la gleva es distrau per
engolir- se-lo de mica
en mica.

T'has transformat en
aucell rapinyaire,
t'has arrencat la pell
d'humà,
perquè has escollit
rapellar que no
pas estimar.

Em complac en vagarejar
per totes les teulades,
aprenent- me un munt
de noms estel.lars
que van i venen,
esperant posar- me
la roba d'estellicó.

Almenys sí que puc assolir
com d'entristides ressonen
les teves melodies,
quant d'afligiment has
embolcallat entre les
tremoloses ales, fins i tot,
has teixit el teu cos amb
plomes de plom.

Estàtua d'arbre, arrelada
als branquillons,
on un esquerdill amb garfis
esfilagarsats, t'ha desarrapat
del teu indret...!


N'ets lliure...!




Adela Payá i Prats
             🦉