PERLLONGAMENT

 

PERLLONGAMENT...!






Arribada i evanescència
de la teva presència,
esclats de llums i ombres
al llit de les desavenències.

Cos gran, mans immenses,
però un coret que encara
no sap com polsar
amb un esguard desenfocat.

Besades entretallades,
com dagues que volen ferir,
sense atrevir- se'n del tot
a infringir cap nafra ensangonada.

Ésser moribund que
desconeix <l'art amandis>

Els braços s'hi assemblin
a l'entortolligat brancam,
les cames, han quedat
acoblades en un sol tronc,
els peus hi són les arrels
enfonsades a l'interior
de la Mare Terra.

Però mil ulls i mil llavis
com fulles i flors,
voregen a l'arbre per tot arreu,
les ventades li clenxinen
els seus cabells frondosos.

Has quedat parat,
petrificat al lloc d'on surten
les llunes oblongues.
Enfosquida figura que
vagareja arran de les teulades.

Arribada i evanescència
de la teva presència.
La teva obaga no hi vol
marxar, li han aflorat bracets
d'estels marins,
amb els quals poder
arrossegar el teu cos absent.

Vol compensar els ardits
dolentes d'un ésser que
s'esbargeix de vanes
presumpcions.
Deleja per fer-se guaridora
dels danys lliurats als crèduls.

Estrèpit de les onades
en arribar a vora de mar.
Un hibisc de flors atarongades
creix de mica en mica,
s'espera l'ànima esllanguida
d'aqueix homenívol força
escarransit.

Es perllonga l'espai-temps
d'aquells que hi donen formes
al bell mig de la natura,
creadors del que els ha mancat,
però que allunyats del
seu esperit, només
s'adeliten per recrear allò
que ja no els correspon,
doncs ho han regalimat als
espectres errants de les nits.








Adela Payá Prats
             ⭐