HI SOM A L'INFRAMÓN
Has restat assegut
a sobre del selló
de vímet;
amb ulls closos
reverberes, al dessota
de l'esplendorós anouer.
Dorms plàcidament
somnis de Sol i d'atzur,
l'heura t'acompanya,
arrapada al mur
emblanquinat.
En apropar- me, un gat
de pelatge grisós
jeia còmodamente a la
cadira de braços, on feia
un instant tu romanies
ben adormit.
T'han embruixat..?
Li parlo al felí, i rumrumeja.
Res a fer, i algú em recorda
que tu ja no hi ets a la
Terra, com tampoc creix
l'heura i, a la noguera
la varen xerraquejar, com
ara jo, ja no en tinc dret
per xafigar la gleva, d'aquesta
casa de la meva infantesa.
Quan t'esguardava i em
ficava als teus somniegs,
envoltats tots ells de rosers
de molts colors, afegies:
Us han desposseït dels
bancals que n'eren meus i
vostres;
us han estafat i, a mi també,
ara que cap cosa no puc
arranjar, endintre d'un cos
transparent.
I em sento incapaç de
descansar, sabent
el què sé...No ha hagut
justícia ni compassió.
Tantes traïcions, s'han fet
evidents, des que en vaig morir.
I vosaltres, la meva família,
heu segut doblement ferits.
A l'animalet l'he acaronat
dolçament, i entre les meves
mans, de cop i volta,
s'ha dissolt,... Ha desaparegut.!
En descloure els ulls
em trobava ajaçada al bell
mig de la serra, sense cap
bestiola, ni trona, ni arbredes,
ni company de la vida.
Ataüllava un camp de blat
jaspiat d'envermellides
roselles.
Des de les alçades, un núvol
amb figura humana em
llançava flors de gesmil,
i un petó de turquí, s'ha
quedat imprès a sobre
d'una de les meves galtes.
Al davant del mirall,
contemplo la forma
de la besada,
n'és gran i, de color blavenca,
He intentat esborrar- la
amb sabó i amb qualsevol
antisèptic i no n'hi ha
manera de llevar- me-la.
Tot em diu, que vagabundejo
entre dues dimensions:
la de la realitat insultant,
i, la de la irrealitat possible.
Aquesta desconsideració
pels éssers de la Terra n'és
humiliant, fastigosament
repugnant.
Em pregunto quan
m'extreuré de dintre meu
aquest regust aspre i amarg,
que em produeix la
nefasta existència.
No mereixíem tantes dolences,
no vàrem ser creats per
a rebre un caramull de
maltractaments i d'esbatussades.
Continuem passejant a sobre
dels fils de les teranyines,
emboscats en cada lloc de les
xàvegues, mentre un immens
aràcnid s'hi apropa amb
intenció d'afartar- se'n.
Aquesta trista vida, ens invita
a fugir de seguit, una i altra
vegada, fins a fer- nos coincidents
amb els quelícers del monstruós
insect....Aleshores: RIP
Descansem en pau, i que
se'ns permeti trobar- ne un
paratge reblit d'amor i saviesa.
No cometem l'equívoc de renéixer
a sobre d'un planeta ataquinat
de moltes espècies de diablots.
Ens havien informat d'això abans
de reencarnar ací al planeta Terra.?
Adela Payá i Prats
🌷
Pintures: 1.-Eduardo Henrique Silva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada