UN VOL AGOSARAT

 

                               OCELL PIT-ROIG

UN VOL AGOSARAT

Ens vam allunyar

dels estels de colors,

del Sol matiner

i de l'astre dormider,

dels castells de foc,

i de passar temps al

dessota dels arbres.

Ens agostejarem

com flors marcides,

s'ajustarem les

màscares dels deures

i, de les responsabilitats,

i els somriures els varen

bescanviar per gests

tristos.

La nostra llar al camp

no la vam poder dur

a terme,

i ens vam recloure en

bresques d'abelles.

Escadussers de llums

i de gorgs, semblaven

ratpenats, de cap per

avall, a les coves.

Els nostres somnis al

llarg del temps,

es convertiren en

poncelles que

en cap cas no esclatarien;

aqueix hort que

imaginàvem de fruits

i vegetals, mai no s'hi

va incendiar de

lluernes i, els grills

no cantussejarien

a les nits.

Les nostres il.lusions

s'hi van quedar en aixo:

en pensaments no posats

en acció, en miracles

faltats de la seva vareta

màgica, des d'on

les fades tremolaven

i els donyets ploraven.

Per acabar- ho d'adobar,

d'ocell et vas disfressar

sigil.losament,

i des d'aquell últim vol,

què no t'he tornat a

entrellucar.

A les capçades dels

arbres sempre hi miro,

però no recordo el teu

vestit d'ocell particular.

N'eres :

Una malleranga blava,

un raspinell, un cargolet,

un tallarol de casquet,

un verdum, un gafarró,

una merla, un pit- roig.?

Rememoro amb dificultat

que per una

balconada et vares llançar

un jorn matiner.

Al descloure els ulls, ja

raïes al bell mig dels cels

emboirats.

Les rajoletes n'eren plenes

de plomes acolorides,

i, ja sabia que no ens

esguardaríem de bell nou.

Les nostres distàncies

n'eren cada vegada més

eixamplades,

ens vàrem expandir de més

i més línies divergents,

fins a no sotjar- nos jamai.

Ara n'estic emprovant- me

molts vestidets d'aus.

Vull tenir- ne un vol

magnífic, trepidant i

vartiginós...He pensat

llançar- me des del cim

més alt de la Serra Mariola,

no pas des d'una terrassa.  

Fins on arribaré, ho

desconec, però em delecto

per fantasiejar en

estellicons de carboncle,

i asseure'm a embaladir- me

de la formosor còsmica.

Adela Payá i Prats

    

⭐🐦