LA CALMA, PERDUDA
Recordo cistells
d'anous,
a la casa d'antany,
quan de ben menuts
en fèiem reculls
d'alguns fruits.
Menjàvem durant tot
l'any: ametlles,
de tantes.que arreplegàvem.
Hi van ser anys preciosos
on vivíem contactats
amb la Natura.
Hui per hui, n'és una
altra història
de carrers d'asfalt,
curulls de cotxes
fressosos i baladrers,
de teulades d'antenes
reblertes,
sens cap possibilitat
de xafigar el terregam.
D'aldarulls altisonants,
de cops al llindar
de la porta, de veïns
molests posant la
música a tota pastilla.
Un àlber arran del
finestral, arrossega
els seus branquillons
contra les vidrieres
de tant en tant i, els
pardalets s'arrauleixen
a la barana amb els
seus refilets matiners.
Almenys, alguna cosa
em resta de la Mare
Terra.
Quantes recordances
de tarquim i d'aigua,
i del dolç guirigall de
qualsevulla bestiola.
A les nits, albiro llums
del veïnat que
m'impedeixen
contemplar els estels
cèlics, els quals, no els
puc esguardar de cap
de les maneres.
N'hi ha tal enyor que
n'estic plantejant- me
fer de les estances de
la llar: jardins prenyats
de florades, i acolorir
de negre els sotres
amb retocs d'esquerdills.
Per la sala d'estar que
dona a l'est, pinzellaré
un Sol neixent a sobre
de les murades. Potser
així recobri la meva pau
perduda des de ja fa
molt de temps.
Adela Payá i Prats
🌞
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada