UNA PETITA HISTÒRIA
Un davantal tacat,
el perol al foc,
les hortalisses ben
tallades,
i la dona plora
consternada,
per una mala notícia.
No s'hi pot creure què
entre tanta beutat a
la Natura,
el seu company acaramulli
a dintre del seu cervell
entitats malignes.
Sí pogués substituir
aquells fongs estranys,
per flors beneïdes,
tal vegada tot aniria
d'allò mes bé.
Un pom de gesmils
haguessin bastit
el seu guaridor efecte.
El brou comença la
seva ebullició, la muller
abaixa la flama,
es lleva el mandil, i
s'hi aboca en direcció
a l'hospital.
El metge parla amb ella:
res a fer, tocs de flabiols..!
Els invasors són molt
perillosos, han pres
el cervell del seu estimat
com la seva muralla
de defensa.
Dies tràgics, on un ésser
a soles, n'hi haurà de clissar
una mort silenciosa
i, a més a més, invalidant.
Cinc anys d'angúnia, on
s'ha de contemplar a foc
lent, com un ésser volgut
es mor a poc a poc.
Una, de les pitjors tortures,
que se li pot encomanar
a qui sigui.
Una terrible mancança de
compassió per part de
les Energies de la Creació,
que fins i tot, la conviden
a desitjar- se a si mateixa una mort
cuitada, sense contemplacions.
Després, n'haurà de continuar
vivint amb una ànima foradada,
desconfiant de gairebé tot.
Si la crueltat més desconsiderada
s'acarnissa així d'una criatura,
què es por esperar a la vida.?
Què sentit pot tenir-ne tant
de desgavell i desequilibri.?
Res, res, absolutament res ..!
I malgrat això, s'ha de seguir
alenant amb moltes llàgrimes
revestint-nos d'abillament.
No n'hi ha consol..!
No n'hi ha bàlsam curatiu
en sotjar un gavadal de
bestieses, d'ignominies,
de deshonor, de vulnerabilitat
davant de la massacrada
dignitat.
I s'ha de sobreviure perquè sí,
perquè s'han capficat en que ella
la dona afligida, camegi
més del que pugui,
encara que no li agradi.
" Déu estreny pero no ofega."
Una dita ben popular però que
en aquest cas:
Déu la va ofegar i la va estrènyer.
Tota regla en té les seves
excepcions.
Tu, preciosa i dolguda femella,
has dissenyat formes
i maneres de enfugir- te des
d'on t'estàs, has dit <no>
a un sense fi de coses,
n'ets un cigne negre que capbussa
el seu cap, per a no tornar- lo
a treure de dintre de l'aigua.
A sobre del llac, cap cigne
blanc, s'ha apropat per tirar- te
un cop de mà.
La teva congoixa els allunya
del teu costat.
Has de prosseguir, tanmateix
et pessi, bé amb dolença,
o amb resignació, però ho
has de fer....No inventis tretes
per a llevar- te'n del mig.
N'és cert, en cap moment
no et demanaren permís,
i, varen canviar la teva vida
de dalt a baix...Poc els va
importar el que sentires.
L'Univers, el Cosmos, també
en fa explosions d'estels.
T'han esquinçat tants somnis,
tants projectes de vida,
tantes il.lusions i, aleshores,
s'atreveixen a esmentar- te que
n'havies d'aprendre la lliçó del
despreniment.
Després d'haver estat junts durant
trenta anys...com ha de ser allò
de desarrapar- se'n d'una ànima
amb la qual s'ha conviscut tant
de temps, ...Com es farà això?
S'uneixen les ànimes per a més
tard i brutalment desglossar- les
i campi qui pugui.
Quantes brutalitats..!
Ens han triat als qui residim
al planeta Terra un estil de vida:
criminal, obsolet, desconsiderat,
terrorista, atroç, bàrbar i
desprovist de tendreses envers
els éssers humans.
En cap moment ens han
tingut en compte.
Tristement trist i pertorbador.
Ara mateix, la muller
ha vessat el brou a sobre
dels cossiols.
S'ha rapat el cap i s'ha sargit
un vestit amb fulles de col
arrissada.
S'ha dirigit amb maraques
a la mà, fent- les sonar,
a ballar a l'entorn
d'una olivera màgica i, en
farà una tirallonga de conjurs
per a excloure cadascuna
de les malalties instaurades
a la Terra.
Des d'on m'estic la veig
dansar sens folgança,
Ja plogui o troni, o nevi.
Ho assolirà...?
Adela Payá i Prats
😭
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada