PEL PASSADÍS...

  
LEONORA CARRINGTON
 ( 1917-2011 )
 " The Labyrinth"

                                    

                                   

PEL PASSADÍS...!

Pel passadís, que em duu a tu,
n’hi ha esberles d’estimes retallades,
com peces d’un collage,
totes elles, mal disposades,
enredant-se amb imatges que
no s'hi ajustin de cap de les maneres.

Corol.les de flors d’on neixen
tiges de ben abruptes i ondulades;
fulles esfilagarsades imitant arrels;
pètals de ben foscos, aombrats de
grisos i, de castanys que s'excel.leixen
per semblar-s’hi a les socades;
una galeria plagiant-se
de qualsevol cosa, menys a la
qual, a d’ella li correspon en veritat.

Pel passadís, que em duu a tu,
a dintre dels laberints,
tots són viaranys oberts,
menys el corriol on tu
t’hi trobis, .....enllà, tu, t’hi estàs,
a dretcient, que mai no et descobriré
i, somrius de bona gana, sentint-te
vencedor abans que vençut,
mentre amb peus fatigosos,
recorro cadascun dels senderols,
sense tenir-ne cap ni un senyal
de la teva presència.

Pel passadís, que em duu a tu,
he travessat tots els paranys
i, els entrebancs que n’havies
endreçat al fons de les grutes;
en veure’m al davant teu,
te n’has transformat de sobte,
en fera ben ferotge;
gairebé la teva imatge corresponia
a la d’un drac;
el que no sabies, és que n’era
posseïdora de la màgia dels
encanteris i, en ataüllar-te,
abans que em matessis,
te n’he transformat
amb un <ens> de cor en floració:
com una flor de lotus, emergint
a sobre dels nenúfars.

Ara, mentre m’allunyo,
un ésser humà força desconsolat,
s’hi plany de totes les seves
trapelleries i, malifetes,
que com bestiola salvatgina,
n’havia escomès.






Adela Payá i Prats




                                 
                                    

CADA JORN, UN NOU APRENENTATGE...

 UN BARRET MÀGIC;
 www.artelisa.com


                                   

CADA JORN, UN
NOU APRENENTATGE...!

Vull posar-me’n al damunt
del meu cap, un barret de llums,
que m’inspiri de molts
coneixements,
que em faci entendre,
el que ara no assoleixo.

Què em desconnecti de tantes
incerteses i, d’un munt
d’interrogants,
que em faci avançar i, no pas
retrocedir, en un món que
es diverteix de repetir-ho tot
una i, altra vegada, mentre
les nostres testeroles semblin
tambors repicant,
sempre i, a tothora,
la mateixa cantarella.

Les nostres neurones atabalades
de les mateixes sonoritats,
 s’han arraconat en un indret;
totes ben fastiguejades,
ja s’hi neguin a fer-ne de tornaveus.

Me n’he acoblat el capell de les
llumenetes i, déu n’hi do...!.
semblo un semàfor
de moltes coloraines.

Cada color, n’és en concordància
amb una nova coneixença.
Avui n’he après
amb color esgrogueït,
que sí t’hi neguis a fer-ne de ressò
a les musicalitats força reiteratives
i, fas avanços d’altres solfejades,
el teu cos, rejoveneix .

Tot allò, que n’és de quotidià,
ens minva les nostres forces...!

I, aleshores, ens fa envellir-nos
d’avorriments....!
Empal·lidint-nos fins la mort...!

Ara, n’estic ben engrescada,
en pensar que demà amb un altra
pinzellada de ben diferent
a la d’avui i, envoltada d’altres
sonoritats i, de formes
geomètriques diverses,
un altre coneixement nou
n’hauré d’abastir.






Adela Payá i Prats




                                   

QUI SOM ...?

    JOHN ATKINSON GRIMSHAW
 ( 1836-1893 )
 "Autumn Regrets"


                                             
                                   

QUI SOM ...?

Un llaç de lluna,
uns crocs d’estels,
han engalanat el teu
rostre, .....als eteris.

Tota tu, faç recollida,
entre vànoves cèliques,..!

Un altre, jo, ...Un tu, resplendent,
n’és surant a sobre
de les aigües de turquí.

Somrius, mentre jo ací, em perdo
i, encara que moltes preguntes
t’hi faig, res no em dius.

Tan sols, em respons que som
la mateixa essència,
en dos llocs, a l’uníson;
Una, de les dues, n’és plena de saviesa,
l’altra, n’és un recull d’experiències
ací a la Terra...com bibliotecari capficat.

Un toc de picarol hi sona
als zenitals;
el seu acompanyant, en
fa repics bessons, a sobre
de l’argelaga.


En un instant, els telons
s’han abaixat
i, ara, t’esvaeixis de sobte,
mentre ací, al dessota de la nit,
m’encerclo de més i, més
interrogants.

Quin sentit pot tenir-ne
que una part nostra s’hi estigui ací, contemplant tantes contradiccions,
mentrimentres, l’altra, s’hi estigui
a cobricel...?

Potser, hem de treure’n
conclusions,
de tot allò que reflectint-s’hi
als miralls,
ens retorni l’antípoda de la nostra
contemplada...?

Tal vegada, hem de retallar
les nostres arrels del terregam i,
 fer-ne rellucs
d’unes altres, amb cromacitats
encelades...?

Capissoles fetes de filaments
emblavits, ancorant-s’hi
als braços estel.lars...?

Hem aterrit en aquest lloc
per a fer-ne negacions
del qui no som,
del qui no hem sigut mai i,
del qui no hi serem,
a sobre, d’aquesta Terra...?

Aquest planeta que anomenem
Gaia, hi va ser creat per a que
nosaltres, els suposats humans, se n’adonarem de
que n’érem espurnes de llum i,
no pas divertiments d’uns semidéus
amb ganes de divertiments ?




Qui som...?





Adela Payá i Prats
💞
   
                                         
                                    

UN INSTANT AL CAMP...

UN OCELL PIT-ROIG
                                        

UN INSTANT AL CAMP...!

Des dels arbres, a la tardor,
manyoples de fulles, amb molts
ditets, fan abrigalls de la gleva:
catifes brunes i, esgrogueïdes
encobreixen els terrenys colrats,
mentre alguns troncs de les arbredes
gaudeixen de la seva nuesa.


Ara com aràcnids ben palplantats
lluen de les seves potes, folrades
per les escorces del brancam..

Sacsejo els seus torsos glaçats,
banyats per les pluges i,
en adonar-me
un reguitzell de més fullaraca
n’és diluviada a sobre del meu cos.


Ballo a l’entorn de l’arborada amb
vels brodats de flavescents i, rogencs
i, un ocellet, un pit-roig, no emigrat,
a sobre de les copsades destenyides,
curosament, em canta una cançó,
al ritme de les meves passes
dansarines.

Una tempesta sobtada, als dos ens
fa detenir-nos i, ara, a sopluig
d’un portó de casa camperola,
hi veig com un esbart d’aucells,
hi venen a estar-se’n amb el
pardalet fins ara, desacompanyat.

Me n’he ajocat, a recer, d’un altre arbre; com l’ocellet n’he cantussejat i, cap humà no s’hi ha apropat, tan sols uns raigs de lluna, m’han anunciat que la dama
de la nit, n’era a l’aguait.

Tot ha quedat en calma silent, tan
sols, puc escoltar-ne l’esclat de les gotes.de plugim, que a sobre del terregam en fan clotets i, esquitxades força llacoroses.

L’ocellam sembli que dorm, tots plegats enforinyats als seus nius.
Encara hi espero tota ben mullada,
a l’home-Au que n’haurà de venir.







Adela Payá i Prats






                                         

TRASPASSANT PORTALADES...

   
     
POSTAL ANTIGA D'UNA DONA
 ALGERIANA ( 1910 )

                                    

TRASPASSANT PORTALADES..!
( Relat Curt )

Bellugava els canells,
engalanats de braçalets
amb penjarolls
de corets, d’estrelles i, de llunes.

Sorollets com de grans de sauló
s'estavellaven contra els tempanells
de cristall, de dintre d'un
recipient i, et feien allunyar-te’n
a un altre paratge ben desèrtic,
on serps de cascavells
força hipnotitzadores, t’atreien
sense remei, a ser-ne fiblada
pels agullons força verinosos.

El teu cap, de cop, rodolava
com baldufa solitària,
fent un munt de giravolts
i, en adonar-te
n’eres tota perfumada d’almesc
a sobre d’un tàlem, on raïa un mascle al qual, mai no l'havies sotjat..

Et preguntaves si n’estaves
sota l’efecte de l’alcohol,
de les drogues,
o sota l’influx dels pènduls
que et feien albirar unes altres
realitats.....On estaves...?
I, qui era ell...?

Semblava estimar-te molt...!

I, malgrat les teves preguntes
no descobries qui n’era aquest home,
com tampoc, no en tenies cap idea
de què hi feies en un lloc
força desconegut...?

Al·lucinació, paranoia....?

Moltes fumaroles a la sala de ball..!

Fumen haixix i, sento les polseres
dringant, a sobre, de les meves oïdes, mentre un home engrandit
m'enlaira i, es posa a ballar amb mi..

M’arracona a l’angle d’una alcova
i, en veure’m reflectida a l’espill
gran de la cambra, no em reconec,
sóc jo, o n’és una altra...?

Em lleva la roba i, em fa l’amor,
i, em diu que m’estima,
no potser, no dec de ser jo.
Qui som tots...?

He d’estar narcotitzada, alguna
cosa estranya hi notava a la beguda...!

Ara, fins i tot, no sé ni com em
diuen, aquest home, escridassa
el meu nom als quatre vents.
Quan li n'he demanat pel meu apel·latiu
ha ris sense descans .....Et diuen:
Nasila...!   Nasila...!
que vol dir: dolça fragància i, brisa
fresca.

Déu n’hi do...! Potser m’he tornat
ben boja, .....Damunt estem a Algèria quan jo mai no n’he sortit d’Espanya.
Aquest home, diu que sóc tan divertida i, li comento des de quan em coneix
em respon, que des de fa un munt d’anys.

Quan li esmento que no el conec de res en fa esclafir el seu riure sense parar.
M’abraça i, m’ompli de petons, n'és força tendre i, em sento tan espantada.

Segons ell, estem a l’any mil nou cents deu.....He caigut de tos i, em consola al·ludint que n’he begut massa boukha
que demà tot ho recordaré.

He hagut de traspassar-hi una portalada de l’espai-temps, és clar, el que desconec és com ho he fet i, ara, no sé com he de
regressar-hi....!

I, a més a més, la dansarina
de les polseres hi sóc jo, ara mateix, hi veig com ell, me les lleva a poc a poc, amb la seva llengua endolcida..

N’estic força aterrida....!

On serà el viarany per a retornar-hi
a casa meva.?

Sento que riu de nou, al lluny,
ben al lluny, .......n’estic girant sense
detenir-me’n i,...... mare de déu, he
aterrit a l’any mil sis cents quaranta.

Açò és un mal de cap terrible,
no s’acaba mai, ....Potser oblidaré
de veritat  qui sóc jo, ....sí és qui sóc
algú, o tal vegada hi sóc molts...?

Vull saber quina cosa estranya
està succeint-me...!





Adela Payá i Prats
🤤😲

CAPOLAT D’ESTIMES...

KIRIL STANCHEV
Una pintura al óleo sobre lienzo
de un paseo romántico,
jardín formando un túnel de acacias
en flor en el Palacio de Schonbrun
en Viena, Austria
Un Túnel amb llum



                                   

CAPOLAT       D’ESTIMES...!  

N’hi ha estimes què de sobte,
 esclafeixen,
s’hi trenquen amb llavis
descolorits i, escrostonats;
al cel, en pots albirar flors
de petalines negres,
 jaspiades de roig,
que tothom confondrà
amb boirines de tempesta.

Mans, que anellades hi anaven ,
van desplegant-se,
dit rere dit i,
al sòl pots entrellucar-les a sobre,
de les rajoles,
com empremtes d’unes grapes,
que fins i tot, interpretaríem
com petjades de gos.

Boques, que un jorn van decidir-ne
cloure’s i, deixar de compondre’n
cançons melodioses,
per a donar-ne pas,
als grinyols de les dents cruixint-se,
per tal d’apressar-ne totes i,
 cadascuna de les notes musicals.

Cossos, de ben engalanats, amb pells
llustroses i, perfumades, capficats
en no desprendre’s de cap peça
de les seves vestimentes, a canvi
de no regalar-li a l’amor, ni un encís,
ni un embruix;
amb peus ben refermats, fent-ne ressò
de les decisions suposadament,
encertades.

Ullades, transformades,
sense més i més,
mudant-s’hi de fanals lluents
en túnels enfosquits,
on les bombetes, de cop i volta,
s’hi fonen totes alhora,
i, de moment, les temences,
espies intruses de la foscor,
a les vidrieres ombrívoles
de la nit, les han assaltades.

N’hi ha estimes, que de sobte,
espeteguen sense paraules,
amb musells ben closos;
hi són implosions que cadascú
en fa a dintre seu,
i, que no volen ser-ne compartides
només, que amb un mateix;
l’altre, potser, mai no va tenir-ne
cabuda al cor del presumpte
enamorat...





Adela Payá i Prats

UNA PLUJA QUE NO S’HI ACABA....

ANA PAULA HORTA  " Rain "

                                        

UNA PLUJA QUE NO

S’HI ACABA....

Dits a dintre de didals,

tamborets argentats,

sargint fils de lapilàstzuli, 

brodant de flors nacrades

a les gotes de plugim...

Dies de pluja, cantarelles

de veus encelades,

què a la Mare Terra,

volent donar-li consol

de les sequeres estiuenques.

L’ocellam, ja no s’hi sent,

menys encara la seva xiuladissa,

què amb ells ha emigrat,

a llocs més temperats...

La fullaraca segueix

empal·lidint-se, fan de

panderetes a les bombolles

endolcides, que a pleret

van caient, una rere l’altra...

A la Natura, tot són boques

entreobrint-se, al bell mig de

llambrots escrostonats,

que donen pas al ruixim

acaronador,

assaciant la set dels qui

tant de temps, han romàs

encoberts de garbissos

i, de pallisses...

Aquests dies,

cortinatges grisos,

paisatges ennuvolats,

muntanyes emboirades,

que ben al lluny,

ja ni s’hi perfilen,

se n’han diluïdes entre

els colors platejats, ....

Fins i tot, a les nits,

els estels, neden a dintre

de núvols de carbonissa

i, tan sols, els pots intuir-ne

pels seus raigs blavencs,

travessant

nuvolades fosques....

Reguerols d’aigua dolça

cauen sense dubtar-ne...

Set dies plovent,

set dies sense entrellucar

el Sol i, ja sento enyorança

dels seus rajolins daurats,

a sobre, de la meva pell,

escalfant-la de tebieses

i, d’acompanyaments....

Quan et veuré el teu rostre

estimat Sol...

tot llaurat de clotets....?

Adela Payá i Prats