 |
|
RUNA
DAGAZ
|
UN INCÍS DE PREÀMBULS...
Hi seràs al
mateix lloc
on farà uns tres
anys,
m’hi vaig estar
allà.
T’emmirallaràs a
l’espill
ben gran,
i, dels seus
passadissos
aprofundits,
emergint des del
fons
del cristall,
de sobte,
un donyet
entremaliat,
amb una borsa de
cuir
a les mans,
et dirà que si
vols que et
llanci les runes.
Jo li vaig dir
que si, i em
va sortir la runa
<Dagaz>
que hi vol dir:
la llum
que succeeix
a
l’obscuritat;
és símbol
de l’amor
universal.
També potser que
t’hi
asseguis a la
mateixa
cadira on jo ho
vaig
fer, o que
declamis els
poemes, orientat
amb la
mateixa direcció
que jo
mateixa hi vaig
escollir.
Què el mateix
focus de llum
t’enllumeni el
rostre de moltes
espurnetes i, que
sopis
al mateix bar, on
hi vaig
romandre.
Fins i tot, que
continuïs
oblidadís de les
coses més
importants, que
segueixis
amb la teva
omnipotència
de sempre i, que
creient-te
ser <el
contemplat>,
el suposat
<velló d’or>, només
cerquis adoració
i, submissió.
En espillar-te al
mirall,
ves amb compte
amb el
personatge que et
surti,
n’és tot un
misteri;
però no et deixis
els ulls
a dintre d’ell.
Te'ls
esgarraparan amb
unglades de gats.
Una cosa sí que
n’és de
ben encertada;
sempre hem sigut,
som,
i, serem per
tostemps.
Potser a la teva
estada,
com la meva, en
uns incisos
del passat,
...t’hi trobis
amb el ressò dels
meus mots,
i, sense voler-ho
els
entrecreuis
ambdós i, no
tens ni idea del
que pugui
esdevenir-se’n
d’aquest fet.
Què et sigui de
ben lleuger.
Adéu siau ...!
Adela Payá i
Prats
