DISBARATS...
No em vinguis amb romanços
i, cantarelles, ja saps que no hi crec
en els disbarats.
Quan són figues, són raïms.
Ara diu blat, ara diu ordi.
No em sento a gust amb un
ninot canviant, que avui diu
blanc i, demà ja ha girat al negre.
Què s’hi posa una flor i, a l’endemà
llueix de xalines estilogràfiques.
És com viure al món de les
contradiccions í, parar ben boja
en un instant;
com sentir-se’n doblegada
a tothora;
com no saber sí existeissis o n’ets
una al·lucinació;
i, per a més inri, amb un reguitzell
de dubtes a cada retoc.
Vull estar-me’n al bell mig de les
coses, trobar l’equilibri en cada
menudesa, gaudir de l’harmonia,
saber el què hi ha i, el que no n’hi ha.
No pots pronunciar un <t’estimo molt>
i, al mateix temps, penjar-te’n com
un ximpanzé de les branques, fent-ne exhibicions del teu masclisme.
Et sobren algunes paraules al teu
vocabulari, aquelles que tenen a
veure amb els sentiments...
Millor parla d’instints,
de desig carnal,
de pells limítrofes,
de còdols i, de clavegueres,
d’escopinades i, de meandres,
de ruixims i, de buits,
car no ho barregis
amb tot allò que s’hi sent mitjançant els cercles energètics del cor.
No em vinguis amb romanços
i, cantarelles, ja saps que no
ens podem acoblar.
Les nostres ànimes, ja fa temps
que s’hi van declarar una
hostilitat continuada....Puix que
com enemics, hem de romandre:
benvinguda hi sigui la nostra
discòrdia.
Al teu davant, sempre em veuràs
amb el vestit de guerrera, no hi sóc pas d’aquestes qui passin els dies declarant absurdes llagoteries, per tal d’assolir triomfs que vés a saber de quines coses pogueren tractar-se’n.
Tantes martingales per no expressar la veritat tal com hi és...Em fa fàstic el món dels falsos afalagaments.
Ara mateix, hi sento ganes de vomitejar.
Disculpeu-me...!
Adela Payá i Prats
