TOT ESTÀ BÉ...!

TOT ESTÀ BÉ...!


Tot està bé,
cantussegen
els teus ossos.


Cada vegada
en tens més
aliats fent-te
companyia;
flors de més
colors, 
cromatitzen
el paratge.


Al retrat, semblis
més sonrient,
més content,
has guanyat en
alegrança.


Percebeixo una
joia què tostemps
et va mancar ací
a la Terra. 


Em dius què ja
no coixeges
on t'hi trobes,
què fins i tot
voleteges,
què amb les teves
mans transparents,
en pots espargir
llavors, enllà on
s'hi precisen.


Em xiuxiueges que
n'ets un creador
de vida i, d'esperances
per a molta gent.    


Tot està bé,
no n'has de témer
a la mort.
On m'hi arruleixo
tot és emplenat
de vitalitat.


Els arbres parlotegen,
com també ho fan
els animals; 
les pedres i, el rocam
s'hi traslladen al
seu antull;
les aigües s'assemblen
a cortinatges perlats,
gaudeixin del seu
esperit.


Les dolces melodies
ens embolcallen
de túniques platejades,
i, viatgem al voltant
del Cosmos.

 
Tot està bé,
no n'has de patir
per mi, 
i, si us plau, no
vesseu més llàgrimes.
Us cuido des d'on
m'estic i, a més a més,
us veig a cada moment.


Tot està bé, estimada.
Te n'he escrit un
llibre sencer amb les
coses més boniques
què mai no n'hauràs
ataüllat a la Terra.


En poder, ho llegirem
ben junts. A reveure.


Tot està bé,
cantussegen
els teus ossos.







Adela Payá i Prats
              💕



 

AMUNT I AVALL..!

AMUNT I AVALL..!




Costera amunt,
costera avall;
encaboriada entre
pensaments,
aparco uns quants
per sobre dels esglaons
i, enfilo alguns altres
pels firmaments.


Amb cervell nuu
hi cerco la possibilitat
d'omplir-lo amb idees
novelles.
Amb una joia d'infant
innocent, aprenc el
què no n'he d'arxivar
a l'interior de les meves
neurones.


Tallaré els vincles amb
la ment implantada pels
barrufets,
hi aniré a la recerca de mi
mateixa, sense cap
imposició instaurada. 


Als qui han rebutjat la
meva amistat els hi
desitjo el millor;
als qui han optat per
refulgir d'or, què no
se n'oblidin que la Terra
no li'n pertany a ningú.   
Als qui malauradament
en fan ús de les nostres
ingenuïtats,
potser, un jorn no molt
llunyà, en siguin ells
els càndids.
Als qui han emprat
l'amor com a benefici
material, no trigarà gaire
el moment, en el qual
hi seran servats com
a nodriment.



Graonades amunt,
graonades avall;
m'asseuré sota l'arbre
acollidor i, amb delicadesa
en faré la meva dissolució
entre còrpora de fullam
i, grums de terregam.



Amb turqueses de blau
em confondré;
en plomatge d'ales
em guarniré i, pels
corriols de blanques
sedalines, em difuminaré.



Sento què hi sóc
una ànima vella,
què hi vaig aterrar
ací per a experimentar
una mica més,
però hi puc afermar
què ja n'he acomplit
la meva tasca.



El meu esperit no n'està
disposat a seguir
contemplant tantes
calamitats, tants plors.
N'hi ha una mena de
esgarrifança per tanta
indiferència;
un cansanci per no
poder eixamplar
la consciència; 
una pena incomensurable
què no es guareix
amb res.



És hora d'acomiadar-se'n
de tothom amb un tarannà
relaxat, pacífic, sense
vicitimisme.
Els rellotges han disparat
totes les alarmes;
s'obrin les comportes;
s'hi aboquen rostres
de nins angelicals,
omplint- te els pòmuls
de molts petons.
De la mà dels patufets
a tothom els hi diré:
<fins ara>




Adela Payá i Prats  
             🍭

PASSANT RATLLES...!

FRANZ STUCK (1863-1928)
Circe oferint una poció
a Odisseu.
 



PASSANT RATLLES...!



Potser, allò què hi
vam viure, obeïa
a un malson
d'un semidéu mig
embriagat,
inventant contes
amb finals dissortats.


Com ésser què tot
ho aclaparo,
què a cap cosa no
li'n nego la seva
possibilitat de llucar,
m'ho vaig creure;
mentrestant,
al rerefons,
els picarols em deien
que hi anava ben errada
amb aldarulls altisonants.



Només n'havia
d'estripar els falsos
records,
com també la imatge
mig esborrallada
d'una figura viril.



Havia estat al.lucinant
els pensaments
d'un altre;
però sentint els meus
propis sentiments.


Me n'havia enamorat
d'una invenció;
d'una obaga imponent;
d'una novel.la mitològica;
de l'anti heroi absent;
d'un home inexistent.



Havia cregut novament
com quan n'era una nena
amb les faules, on les
bestioles t'acaronaven les
oïdes amb els seus
alirets i, els seus bafs.  


Ferida per la meva
ingenuïtat, m'hi vaig
adonar què no li'n
pertanyia als déus
maldestres;
aleshores, hi vaig treure
a relluir tots els llibres
d'encanteris, què les
bruixes de la meva
nissaga en fem servir.

 

Potser, allò què hi
vam viure, complaïa a un
secret amagat als
registres akashics, què
desconeixíem tots
dos plegats.



A dintre dels perols
barrejo herbes curatives:
un manollet de rudes
què tenen la virtut
d'allunyar els mals, 
i, unes arrels de 
mandràgora, per a
raure una mica 
hipnotitzada.



Em beuré a glopets
els apòzemes medicinals
i, pacientment aguaitaré
què en tinguin la força
necessària per a fer-me'n
oblidadissa dels paranys
a l'interior de la meva ment.


Abans d'apujar al Mont
Olimp,
m'esmenten què he de
netejar el meu cos mental
de qualsevulla llavoreta
verinosa, doncs he de
vibrar harmònicament. 
 
  
 
 

 


Adela Payá i Prats
             🍵

    
 



    

UN LLEU SOSPIR...!

John William Waterhouse
(1849-1917)







UN LLEU SOSPIR...! 



No aspiro a res,
em deixo dur
com volva de polsim,
per la Rosa dels vents.


Avanço lentament,
fent eco dels sons
dels tamborets;
ballo la dansa del
foc, a redossa de les
flamarades.
Reclams de vida i
de mort, tot i que
indígena encara 
d'aquesta gleva, 
a la Via Làctia.


   
M'encomano a les
energies del Cosmos;
em desprenc de
qualsevol desig;
curullada d'amor,
espargeixo la meva
llum a sobre de la
benvolguda Gaia.


Ja n'he perdut l'afany
per refulgir,
potser em sento més
còmoda, difuminada
entre boirines;
un puntet mig esborrallat
enmig de l'infinit;
una llagrimeta de sucre,
volent-ne endolçir l'aspra
vida, de tots aquells
que pateixin injustícies. 
 


Quan tanta gent sofreix,
pot semblar-ne un atemptat
el fet de voler-ne ser feliç.
Tants antagonismes al
planeta, mentre només
penso en junyir la meva
ànima amb l'eternitat.
    


Tal vegada, el fet
d'arraulir-me'n arran teu, 
m'arrenqui momentàniament
la sofrença què sento
pels turments d'aquesta
Terra empresonada.



M'hi vaig enamorar per
apaivagar les angoixes
què m'entenebreixen
a dintre meu, de nits
perllongar- se'n...?



Quan vas extinguir
el llum del nostre
fanalet enrogit, amb
reguerols de llàgrimes
descoratjades,
al seu lloc, hi vaig
interposar aurores
boreals de colors
ondulants.


No aspiro a res,
em deixo dur com
llumí, apagant- se
i, encenent- se alhora.
El què sentia per tu,
ho he regalat als
estellicons i, ara mateix,
els firmaments s'exalcen
de més lluminàries. 

 

Encara què em decideixi
a transmutar-me'n en
esperit d'enagos
emblanquits,
no ho dubtis, què des d'allà,
des dels paratges inconeguts, 
t'enviaré la cura a la teva   
malaltia. Almenys què un
dels dos, assoleixi això
què anomenin: felicitat.






Adela Payá i Prats
            ✨

EL MISSATGER...!

EL MISSATGER...!




Un reguitzell de mots
s'hi van quedar
tremolosos,
incapaços de ser-ne
vocalitzats.


Quantes boques
tancades amb cors
palpitants,
romangueren mudes...!


Quina mancança
de comunicació ens
encerclava;
existències viscudes
sense paraules;
com sí de sobte
les florades s'hi negaren
a perfumar els paratges;
com sí els ocellets
no volguessin moure
els seus galets.
 
 
Vides espatllades,
perllongades en anys
de silencis,
fent- se costat entre
espais repetitius,  
però amb ànimes
desconnectades.


L'amor, als cistells
de vímet,
ofegat entre raïmades
de fruits;
aquietat, silenciós,
disposat a ser-ne engolit
però sense la possibilitat 
d'esclatar en una
munió de pampallugues. 


Ara, davallen des de
l'èter, figuretes d'ivori,
s'asseuen a vora del
llit i, em traspuen el cor;
em parlen de les energies
cèliques;
de la possibilitat d'iniciar
uns salts quàntics
a l'Univers;
de fer-ne un tomb per
l'estel, del qual procedeixo.


L'anunciador còsmic,
em garola què amb el
transcurs dels dies,
n'és més a prop meu,   
el fet de trescar amb
ales d'opalí pels oceans
siderals.


Em cobreix de somriures,
afegeix què he sabut
trasmudar les melangies
per actes amorosits;
què ja hi puc muntar
la següent graonada.


Amb sabates mudadores
de cristall diamantí,
acompanyada de dolces
musicalitats, prenc l'acord
d'avançar a sobre dels
suggeridors estreps.








Adela Payá i Prats
              🌹

COM ENDOLAR EL COLOR VERD...!

COM ENDOLAR
EL COLOR VERD...!




Te n'has negligit
de les nits
brodades amb
fils d'atzabeja.


De la blonda negra
amb ribets de boixets.
Dels versos
què foníem amb
dits de plomins,  
fent- los refulgir
enmig dels cels.


Te n'has oblidat
dels fanals què
despenjàvem al bell mig
dels arbrissons,
on els nostres
rostres en feien
de llenços, al joc
de les llums i de
les ombres.  



El somni què hi
vam teixir de llagut
solcant el rierol,
dibuixa dessobre
les aigües:
grapes deslligant-s'hi
a poc a poc;
cossatges desaferrant-se'n
de sobte, amb
despreniment de
crostes ensangonades.
 
 
Te n'has fet oblidadís
d'aquell plor violaci
què ens mullava els
cors de pluja ruborosa.


Dels anells saturnins  
què és bellugaren
a l'entorn dels nostres
dits, giravoltant sense
lleure.


N'has soterrat les
il.lusions al mateix
enclotat del terra, on
un jorn, a la gleva,
la hi vas germinar
amb les teves pròpies
llavoretes.


Ara, des d'eixe mateix
lloc, en fan rebrolls
florades de dàlies,
amb les formes
bessones dels nostres
cossos quan n'eren
ben cenyits.


El què ignores és què
als capvespres enllumeno
l'alcova amb candeles
glauques,
les quals, reflecteixen
les murades amb els
colors dels nostres ulls.   







 Adela Payá i Prats
             🏵

HORA DE TORNAR A CASA...!

HORA DE TORNAR
A CASA...!




N'he trobat pels
caminois
una renglera dels
teus petons d'aiguamel,
fent- ne cua al meu
darrere;
saltironegen i, es
llancen per sobre meu.


Folrada de besades
segueixo passejant,
on acuradament
començo a escoltar
cantarelles què em
parlen d'una ànima
què viatja enmig
del Cosmos.


Des dels núvols de
colors, plovisquegen
uns braços allargassats,
què en descuidar-me'n
es cargolen a l'entorn
del meu cos, fins al punt
de tallar-me'n la respiració.


Acaramullada per
les teves abraçadetes,
murmureges sons
tendrívols i, m'invites
a prendre partit pels
teus planys.


Et queixes de les
llunyanies;
dels boscos
ombrívols, on perds
el meu rastre;
del palpitar del teu
cor a soles;
de les nits cobejades
per les llunes vídues.


N'he trobat pels
caminois, ombres
incidint des dels
firmaments fins
a terra;
en alçar la mirada
uns ulls gegantins:
els teus,
força augmentats
de tamany,
em parlen de la
dolcesa de l'estel
què hi vaig abandonar
fa ja tants segles;
em mormoles què
t'han enviat per a
recollir- me'n. 


Ja ha arribat l'hora
de posar- li'n
aletes als peus
llaurats de fang. 





Adela Payá i Prats
              💕