AMUNT I AVALL..!

AMUNT I AVALL..!




Costera amunt,
costera avall;
encaboriada entre
pensaments,
aparco uns quants
per sobre dels esglaons
i, enfilo alguns altres
pels firmaments.


Amb cervell nuu
hi cerco la possibilitat
d'omplir-lo amb idees
novelles.
Amb una joia d'infant
innocent, aprenc el
què no n'he d'arxivar
a l'interior de les meves
neurones.


Tallaré els vincles amb
la ment implantada pels
barrufets,
hi aniré a la recerca de mi
mateixa, sense cap
imposició instaurada. 


Als qui han rebutjat la
meva amistat els hi
desitjo el millor;
als qui han optat per
refulgir d'or, què no
se n'oblidin que la Terra
no li'n pertany a ningú.   
Als qui malauradament
en fan ús de les nostres
ingenuïtats,
potser, un jorn no molt
llunyà, en siguin ells
els càndids.
Als qui han emprat
l'amor com a benefici
material, no trigarà gaire
el moment, en el qual
hi seran servats com
a nodriment.



Graonades amunt,
graonades avall;
m'asseuré sota l'arbre
acollidor i, amb delicadesa
en faré la meva dissolució
entre còrpora de fullam
i, grums de terregam.



Amb turqueses de blau
em confondré;
en plomatge d'ales
em guarniré i, pels
corriols de blanques
sedalines, em difuminaré.



Sento què hi sóc
una ànima vella,
què hi vaig aterrar
ací per a experimentar
una mica més,
però hi puc afermar
què ja n'he acomplit
la meva tasca.



El meu esperit no n'està
disposat a seguir
contemplant tantes
calamitats, tants plors.
N'hi ha una mena de
esgarrifança per tanta
indiferència;
un cansanci per no
poder eixamplar
la consciència; 
una pena incomensurable
què no es guareix
amb res.



És hora d'acomiadar-se'n
de tothom amb un tarannà
relaxat, pacífic, sense
vicitimisme.
Els rellotges han disparat
totes les alarmes;
s'obrin les comportes;
s'hi aboquen rostres
de nins angelicals,
omplint- te els pòmuls
de molts petons.
De la mà dels patufets
a tothom els hi diré:
<fins ara>




Adela Payá i Prats  
             🍭