IMMENSA SOLITUD...!

IMMENSA SOLITUD...!




T'esforces per
sobreviure,
arrossegant un munt
d'històries amargues.



T'aixeques pensant
què algú se sentirà
content, de què vulguis
romandre viva.



Però, potser, ells,
els meus fills, no valoren
res del què he fet per
ells i, encara així,
em culpabilitzen de tot.


Què trist és veure als
seus rostres,
un despreci immerescut;
un gest de fàstic; 
un no voler fer
confidències amb mi;
sempre cercant el pitjor,
mai el millor.


No valorant res del
què he laborat per ells;
cap cosa, davant
de la qual, qualsevol
altre, n'estaria ben
agraït.
Exclosa per sempre,
per les rancúnies
no guarides del passat.


Hi sóc la diana de totes
les seves fletxes.
Per molt què els
vulgui, fins i tot,
hi troben defectes
amb la meva manera
d'estimar-los.


Sí els concedeixo
deslliurança,
i, no em capfico massa
a les seves vides
per tal de respectar-los,
i, que aprenguin el sentit
de la llibertat i, de la
independència,
em diuen que passo
d'ells.


Sí em poso malalta
cap ni un, no 
pregunten per mi.
Sí escric un poema
cap comentari.
Un autèntic desert de
mots enfonsats als
clots del sorralenc. 


Com el seu pare, pensen
què n'he perdut la
qualitat d'ésser humà,
què tan sols hi sóc
una fàmula-mare.



Retrets i, més retrets.
Quan els vaig dir de
tenir-ne cura del seu
pare malaltís amb
el propòsit de que 
no interrompessin
els seus estudis a
l'universitat. 


Malgrat tant d'esforç
per a d'ells n'he segut
menys què una engruna. 
Una merda al quadrat.


Marxaré, ben lluny
camí dels estels. Ja no
n'hi ha cap cosa què
em retingui ací a la
Terra.
N'he perdut totes les
batalles.
Germans: dueu-me
el meu carruatge alat.
Ja ha arribat l'hora
d'entelar-me els ulls
de brillantor.









Adela Payá i Prats
            🦄