UN LLEU SOSPIR...!

John William Waterhouse
(1849-1917)







UN LLEU SOSPIR...! 



No aspiro a res,
em deixo dur
com volva de polsim,
per la Rosa dels vents.


Avanço lentament,
fent eco dels sons
dels tamborets;
ballo la dansa del
foc, a redossa de les
flamarades.
Reclams de vida i
de mort, tot i que
indígena encara 
d'aquesta gleva, 
a la Via Làctia.


   
M'encomano a les
energies del Cosmos;
em desprenc de
qualsevol desig;
curullada d'amor,
espargeixo la meva
llum a sobre de la
benvolguda Gaia.


Ja n'he perdut l'afany
per refulgir,
potser em sento més
còmoda, difuminada
entre boirines;
un puntet mig esborrallat
enmig de l'infinit;
una llagrimeta de sucre,
volent-ne endolçir l'aspra
vida, de tots aquells
que pateixin injustícies. 
 


Quan tanta gent sofreix,
pot semblar-ne un atemptat
el fet de voler-ne ser feliç.
Tants antagonismes al
planeta, mentre només
penso en junyir la meva
ànima amb l'eternitat.
    


Tal vegada, el fet
d'arraulir-me'n arran teu, 
m'arrenqui momentàniament
la sofrença què sento
pels turments d'aquesta
Terra empresonada.



M'hi vaig enamorar per
apaivagar les angoixes
què m'entenebreixen
a dintre meu, de nits
perllongar- se'n...?



Quan vas extinguir
el llum del nostre
fanalet enrogit, amb
reguerols de llàgrimes
descoratjades,
al seu lloc, hi vaig
interposar aurores
boreals de colors
ondulants.


No aspiro a res,
em deixo dur com
llumí, apagant- se
i, encenent- se alhora.
El què sentia per tu,
ho he regalat als
estellicons i, ara mateix,
els firmaments s'exalcen
de més lluminàries. 

 

Encara què em decideixi
a transmutar-me'n en
esperit d'enagos
emblanquits,
no ho dubtis, què des d'allà,
des dels paratges inconeguts, 
t'enviaré la cura a la teva   
malaltia. Almenys què un
dels dos, assoleixi això
què anomenin: felicitat.






Adela Payá i Prats
            ✨