PAISATGE AQUÓS...!

PAISATGE AQUÓS...!




Sota la pluja
de desembre,
m'esllavisso
entre les fulles
fangoses;
fico les botes
a dintre d'un bassiol,
on un rostre
difuminat
se m'antulla
emplenat de llacor.


Sil.labeja mots
d'aigua, on les
butllofes m'esquitxen
de baix a dalt.
M'ha ensutjat l'abric
i, no li trobo la gràcia
a aquestes bretolades.

 

Ara, aquesta careta
s'amaga enmig
del brancam dels àlbers
i, en passar arran
de l'arbust, en fa
plovisquejar un grapat
de fullam esgrogueït.
  

Puc, fins i tot, escoltar
les seves riallades,
déu- n'hi do...!
avui, no es cansa...!
En muntar per l'ascensor
de tornada a casa,
ha obert i tancat
la porta dues vegades.  


Qui ets?
Quina cosa és la que
vols?


Ja saps què n'he perdut
la por, 
ja no m'espanto com abans.
Només has de decidir-te
per fer-te ben visible
i, aleshores, podríem
conversar.


Sota la pluja
de desembre, m'entristeixen
els colors grisos,
destenyits de llum solar.
L'ànima em diu què
un somriure a qualsevulla
cosa, li'n pot llevar el seu pes.   
Doncs no m'abelleix
fer-me la simpàtica
quan vull estar-me'n
ben avinagrada.
Em consolaria ataüllar
el Sol.



Però tremolo,
el braç esquerre
el tinc adolorit,
tot és mullat,
des de ja fa tres dies,
tothom és a casa
seva i, sento un enyor
immens pel que
espera a dintre de les
bombolles i, què no
s'atreveix a esclatar de 
formosor.

    
Romanen les larves
en suspensió;
de secrets embolcallats,
les llàgrimes de pluja
duen sentiments per
desxifrar;
així que per acolorir
el dia de pigments,
me n'he anat a la perruqueria
i, he pinzellat els meus
cabells de roig fogós.



En aquest moment
emulo a l'astre
solar i, a l'invisible què
arrossego, em xampurreja
què m'assemblo a una
sobrassada mallorquina.



Què hi farem.... ?



 



Adela Payá i Prats
             🌧